És ben possible que els temps pandèmics que ens ha tocat viure -a la vora de la mar, moltes vegades, i sense que falte el cafenet amb les amics o la copeta, en molts casos, per a molta gent, que sembla que aquestes coses són el més important del món-, em facen pensar més del que és normal en les catàstrofes i els daltabaixos apocalíptics del passat. Més enllà de les pestes, les riuades, les sequeres o els terratrèmols devien crear una por immensa a uns nivells que nosaltres ara no som capaços d’imaginar.El 1748, per exemple, l’antic regne de València -sobretot el sud- es va veure assotat per una onada de terratrèmols, els majors dels quals foren els dies 23 de març i 2 d’abril. Recorde haver llegit -ja fa molts anys i per casualitat- una relació manuscrita que narrava els danys que provocà aquella catàstrofe al lloc d’Estubeny. I em va impressionar, sobretot, la sensació de pànic que degué experimentar aquella gent. El terratrèmol, com és ben sabut, va ser dels destacats: va enfonsar, per exemple, el castell de Montesa; i moltes altres poblacions valencianes es ressentiren en els seus edificis. Don Esteve Fèlix Carrasco, a la vista dels informes enviats a la capital des dels pobles, va confeccionar un escrit -no massa llarg-, on compilava les situacions de col·lapse que el fenomen sísmic havia causat: Relación puntual circunstanciada de las ruinas y extragos causados por los terremotos, publicat aquell mateix any. L’escrit, en la mesura que recontava novetats, degué córrer pertot arreu. Ara bé: res comparable a l’impacte que causà el terratrèmol de Lisboa, el 1755, conegut amb aquell nom perquè va assolar bona part de la capital del regne de Portugal, encara que els seus efectes devastadors també se sentiren a tota Andalusia. En un segle en què la raó tractava d’obrir-se pas, aquells sotracs de la terra sols podien indicar ben a les clares que l’home es trobava indefens davant la natura. La gent d’aquell temps no es podia defensar de cap manera: ni dels terratrèmols, ni de moltes altres coses. Però, per si això no era suficient, no sabien com funcionava el fenomen -ni la pesta, ni tenien mecanismes per defensar-se. I en l’imaginari col·lectiu devien ballar moltes idees, i, moltíss errònies. Ara, en el nostre temps, almenys sabem un poc més. Però, continuem sentint-nos desprotegits, davant les forces tel·lúriques o davant els virus i, malgrat els nostres oblits, que molt sovint ens fan creure que ho tenim tot controlat. I no és cert.