La millor manera d’entendre el significat d’una paraula és donar-li context. Les definicions dels diccionaris poden semblar fredes o que no afigen el matís necessari per a copsar el valor que diferencia un doblet de paraules. Em passa sovint quan, a classe, parlem de ‘prou’ i ‘bastant’. Tots dos són adverbis i adjectius que expressen «En una quantitat, en una intensitat o amb una freqüència entre regular i elevada», però, a més, en ‘prou’ hi ha un extra: «En una quantitat, en una intensitat o amb una freqüència equivalent a la que es necessita per a aconseguir un resultat». Pose com a exemple de ‘bastant’ que, per a qui ens paga, nosaltres cobrem bastant; però que està clar que, per a nosaltres, no cobrem prou.
La percepció és absolutament subjectiva, el llindar de què és suficient per a sentir que ja hem arribat al màxim és tan personal com inexplicable. Quantes vegades ens hem sorprés davant d’una avarícia incomprensible? No en tenia prou? —ens preguntem quan veiem com Urdangarín, Rato o Blasco acumulaven riqueses deshonestes. Per contra, a l’altre costat, veiem una tolerància quasi sense fi a comportaments intransigents. Quantes mentires ens haurem d’engolir fins a dir prou?, quants comportaments indecents serem capaços de tolerar fins a dir que ja hem arribat al nostre límit?
Hi ha una paradoxa amb els intransigents, els que només veuen un camí —que sempre és el seu— i és que no podem transigir amb ells. El valor del ‘no’ és una de les grans ensenyances quan estàs criant. Precisament perquè volem els nostres fills més enllà de tot pensament, els ensenyem que els límits ens fan créixer: ens atorguen consciència de qui som i ens responsabilitzen del nostre lloc en el món. Com va assenyalar Karl Popper, si tolerem els intolerants, acabarem destruint la nostra societat. «Haurem d’exigir que tot moviment que predique la intolerància quede al marge de la llei i que es considere criminal qualsevol incitació a la intolerància i a la persecució».
La setmana passada hi hagué eleccions en un país fragmentat per la intransigència. Els milions de vots que donaren la victòria a Joe Biden no foren un vot a favor, foren un ‘prou’ a la política de piulades en Twitter, de deslegitimació dels poder públics, de la premsa, de les autoritats sanitàries. Un prou a una gestió pèssima de la pandèmia, potser la pitjor de tot el món, i sobretot un prou a algú que es creu per damunt del país a qui ha de servir. Que és una de les definicions del dictador.
