Fa trenta anys, Pep Mata en va enredrar en la revista Boom. Ell acabava d’abandonar l’Editorial Camanuc i volia una publicació més juvenil que cobrirà la demanda dels nous estudiants en valencià de secundària. El vaig convéncer en reconvertir-la en un mensual més cultural, com els de l’època, però amb el valor afegit de la llengua del país. Aleshores estava influenciat com a lector de la mítica Ajoblanco i aprofitava viatges a Barcelona i Madrid per comprar el The New Yorker. Boom va tancar en un any. La microempresa editorial depenia de subvencions públiques i convenis institucionals que arribaven molt en fer-se realitat. A més els ‘culturetes’ autòctons sempre han prestat més atenció a les coses de fora que les de casa. Som minifundistes, també en creació. Recorde com si fora ara, l’última reunió que em va contar el bo de Mata amb un alt càrrec de la conselleria de Cultura. Aquell dia l’entrada a la seu de Campanar estava col·lapsada per una multitudinària concentració dels sindicats d’educació, on ja el STEPV (ara Intersindical) era majoritari. «Mira Pep, si tots estos que estan ací protestant compraren la revista no hauries de tancar», li va soltar Baltasar Vives. Vist en perspectiva tenia una gran part de raó.

La cultura subsidiària persisteix. Després de tres dècades hem estat incapaços de generar una indústria creativa pròpia, i no per falta de talent. Continuen les capelletes i l’ancestral desconfiança agrícola. Per això quan amb el nou àlbum de Zoo, i tota la polseguera d’abans i de després, reconcilia amb l’esperança. La banda de Gandia s’ha fet un gran espai en el complex mercat musical barrejant ritmes de rap i sons electrònics amb unes lletres reivindicatives. Des del primer treball («Tempestes vénen del sud») apuntaven alt, i tal com va advertir Panxo fa un any «tornarem amb un nou disc que serà el millor de Zoo». Des del primer compàs «Avant» invita a no oxidar-se al sofà i fugir dels patriotes de la soledat, perquè ara que fallen les forces i el clima és hivernal, i també sembla que respirar siga una quimera, les nostres sempre estaran.

Per tant i com canten els de Zoo no ens queda una altra que «sempre a la contra i avant!».