El poeta d’Oliva Francisco Brines fa un cert temps que té bona part de les seues il·lusions posades en la Fundació que porta el seu nom i que ara, pel fet d’haver-se-li reconegut la seua trajectòria amb la concessió del Cervantes 2020, encara té un major relleu. Brines, amb el seu bon quefer i la seua elegància, ha sabut implicar el Molt Honorable senyor president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, i altres institucions locals, per tal que la cosa trancendesca l’àmbit purament privat i tinga una dimensió pública ben recomanable en un cas com aquest on, per part seua, tot ha estat generositat i altruisme. La Fundació Francisco Brines naix des de la seua estimada i esplèndida Elca -on ell resideix- i amb un bon grapat de propostes que només el temps ens dirà si són factibles o no, i que necessitaran -com quasi tot en aquest país- una bona dosi de voluntarietat i, per suposat, el recolzament de les institucions. I la primera d’aquestes propostes ha estat la convocatòria d’un premi de poesia en modalitat en la nostra llengua i en modalitat en castellà, que demostra ben a les clares la valentia, la modernitat i el compromís de Brines amb la seua terra.

Francisco Brines és, com sabem, un poeta en castellà. L’ambient del seu món, la seua formació, els circuits literaris en què es movia i es mou, poc o gens podien fer per una altra opció més valenciana. Algú em dirà que, òbviament, era una elecció on podria haver triat la llengua de la terra. I és cert. Però, pel motiu que fos i en exercici de la seua llibertat, va optar pel castellà. Una opció més; i respectable. I no anava errat, perquè ha arribat al reconeixement més alt que atorga aquella cultura als que usen la seua llengua literàriament.

Però la valentia de Brines i el seu afecte per Oliva, per la seua terra i per la seua llengua materna ha arribat a plasmar-se ara, amb la creació de la modalitat d’un premi de poesia en la llengua del país dotat per la seua Fundació. Estic segur que pocs, en la seua circumstància, ho haurien fet. I és un gest que jo personalment li agraesc i, encara, crec que la societat valenciana li ha d’agrair també. No sols ha pensat a col·laborar a la creació poètica en castellà sinó que, conscient dels nous temps i del futur, s’ha implicat amb coratge amb la llengua de la terra on va nàixer. Gràcies, de cor. És un model de modernitat. I potser, amb el temps, els seus versos també els tindrem en valencià.