M’explicava un dia el senyor Enric Valor Hernández, fill de l’escriptor Enric valor i Vives, que quan son pare va eixir de la «Carcel Modelo de Mislata» després de més de dos anys de presó, la primera cosa que li va sobtar va ser que, davant mateix del centre penitenciari, hi havia uns bancals plantats d’alfals. I l’escriptor, acabat d’excarcerar, sembla que es va quedar parat mirant l’herba d’aquells bancals. «Què passa, papà?», li va preguntar el fill. Però el pare, commocionat, es comportava com si li haguera vingut un rodament de cap, admirant aquells camps d’alfals. «Què passa, papà?», va insistir el fill. I, per fi, el senyor Enric Valor i Vives li va contestar: «El verd, fill, el verd! Feia tant de temps que no veia el verd...» «Perquè dins de la presó tot era grisor: el gris dels murs de formigó, de les parets de la cel·la, del pati, del menjador, de les dependències, del avions que passaven pel cel...», m’aclaria de seguida el fill.

Sempre m’ha semblat que aquesta anècdota del color verd dels camps d’alfals que voltaven la presó de Mislata, recontada pel fill d’Enric Valor, ofereix un enorme —i bellíssim— valor simbòlic. Perquè si l’empresonament d’Enric Valor resulta vergonyantment i icònicament representatiu respecte de la represàlia franquista contra la llengua, la literatura i la cultura valencianes (l’escena d’Enric Valor redactant la meitat de les Rondalles valencianes dins d’aquella depriment presó Modelo de Mislata, amb la màquina d’escriure i envoltat de papers i diccionaris, sempre m’ha semblat la viva, exacta, simbòlica i colpidora imatge que defineix un temps, un país, un règim i unes vicissituds històriques), l’enyor i l’anhel del verd de la llibertat ben podrien representar, paral·lelament, un símbol de l’esperança servada en pro de la democràcia, la dignitat lingüística, la normalitat literària i la decència cultural.

En efecte: la imatge del senyor Valor confusament —i feliçment— torbat pel verd de l’exterior de la presó després del seu llarg i penós captiveri crec que resulta particularment eloqüent respecte del difícil i sacrificat viatge que les valencianes i els valencians hem protagonitzat des de la dictadura a la democràcia, des de la repressió al liberalisme, des de la censura a la normalitat, des de l’opressió a la fantasia, des del silenci imposat al vol infinit de les paraules lliures. Perquè, ben mirat, la figura i l’obra de Valor —com a gramàtic, com a novel·lista i com a autor de les Rondalles valencianes— resulten senzillament emblemàtiques respecte d’una triple reconciliació possible i necessària al si de la societat valenciana: la reconciliació amb la pròpia llengua, la reconciliació amb la pròpia tradició literària, i la reconciliació amb les pròpies formes de la fantasia, la màgia i la meravella.

En aquest sentit, l’insubornable compromís cívic és, sens dubte, un factor que distingeix, destaca i singularitza l’obra de l’escriptor de Castalla en la noble tradició universal en què s’adscriuen els germans Wilhelm i Jacob Grimm a Alemanya, Peter Christen Asbornsen i Jorgen Moe a Noruega, John Francis Campbell a Escòcia, William Butler Yeats a Irlanda, Karel Jaromír Erben a la República Txeca, etc. Per això, ara que en celebrem la memòria amb ocasió de l’aniversari de la seua mort, és potser el moment de reconèixer-ho i vindicar-ho sense embuts: la societat valenciana contemporània li deu, col·lectivament, al senyor Valor, el benefici d’una civilitat conquerida. I tots els verds de la de la llibertat.