La violència contra les dones, la violència de gènere, ha existit, desafortunadament, al llarg de la història. La literatura la mostra obertament, de vegades. Però, especialment, a la literatura processal és on podem escoltar les veus de les dones maltractades. Com ara, si ens mirem el cas de les germanes Maria i Tomasa Ahuir, d'Alzira, que el 20 d'abril del 1704 varen ser agredides a sa casa.

Així, ens consta que Maria Ahuir, donzella, de 22 anys, inicià un expedient amb la descripció dels fets que li havien esdevingut: Joan López, «dit Peiró«, i menor, en companyia d’un altre jove -que ella no reconeix en aquell moment, però que després sabrem que era Joan Sifre-, es presentaren a casa de la jove, sobre les deu hores de la nit, i li digueren que la mare d'aquella li volia parlar. Aquesta estratègia va permetre als agressors entrar entrar a la casa i, una vegada dins, descobrir la seua veritable intenció: «ell se havia de chitar ab ella, relant, y el altre ab la altra germana». Maria intentà defensar-se, en primer lloc «despedint-los (...) en bones paraules». Però els homes l'amenaçaren i, en resistir-se ella a la voluntat d'aquells, López «llansà mà al punyal y li pegà un colp en lo front y un altre en lo morro, dels quals quedà nafrada, y el morro travessat, de a hon ixqué molta efusió de sanch». López arrossegà la donzella, prenent-la d'un braç, per terra, fins a la porta d'una casa veïna. Això hem de suposar que alertà el veïnat -pels crits de la dona i, potser, de la germana, que no declara ni en sabem res més d'ella- i en una finestra de la casa d'enfront d'on elles vivien, s'abocaren Josep València i Esperança Domingo, mare d'aquell. La violència de López, segons Maria, va ser encoratjada per Sifre, que li dia a Peiró, mentre colpejava la dona: «Acaba-la! Mata-la y ya n’i haurà una menys!» Sense cap dubte, la negativa de Maria a accedir als desitjos sexuals dels joves, feu que aquella es convertís en «categoria genèrica» de l’actitud de tot el gènere femení.

Maria es va oposar amb contundència i sabem que cridava «Encara que em maten! Encara que em maten» -com declaren alguns testimonis. De Tomasa ja no sabem res més. Però, en qualsevol cas, sembla que aconseguiren evitar la violació que pretenien els dos Joans de la història. Els testimonis que intervenen al llarg del procés confirmen sempre la versió de les dones. Però també ens assabenten que els dos joves fugiren, l'endemà, de la vila, i no ens consta què més hi va passar.