17 d’abril, 48
Ha estat per a mi una encantadora sorpresa, estimat amic, trobar-me amb la teva carta, avui mateix, en arribar a casa. A més, m’ha vingut molt oportunament, perquè se m’havia transpaperat no sé com la teva adreça i ara anava a necessitar-la. T’adjunto un exemplar del quadern de poemes Sobre Narcís que acabo de publicar. Es tractava de buscar una solució provisional i limitadíssima al problema de la impossibilitat de publicar un llibre gros, formal i com Déu mana. Així, doncs, he fet una tria de poemes (tria que, per cert, no obeeix a cap criteri valoratiu, sinó al fet importantíssim del número de síl·labes dels versos, a fi que la presentació tipogràfica fos més elegant), he fet, dic, una tria de poemes, i els he editat en tiratge molt reduït. És l’única manera discreta de donar a conéixer la pròpia producció al nucli d’interessats per la nostra poesia.
Ja em diràs que et semblen, aquestes coses. M’agrada conéixer les opinions alienes sobre els meus escrits. Les observacions que em fas respecte dels sonets (d’alguna manera els havia de batejar) de l’Almanac són molt afalagadores; te les agraeixo. Però, i això del conceptisme? Dius: «Abans em resultaves massa conceptista». Bé, si «et» resultava; és a dir, si es tracta d’una apreciació íntima, de preferències, de gust. Particularment no em crec massa conceptista; però, de totes formes, ¿per què no concedir bel·ligerància al conceptisme —com en concedim al sentimentisme (evitem dir sentimentalisme, ara) o al surrealisme? Aqueixa varietat d’actituds, de veus, d’intencions, fa més amena la floració poètica d’una literatura; a part que és inevitable. Els poemes de Sobre Narcís, com els de l’Almanac, pertanyen a la meva producció (utilitzo la teva paraula) «cervellista»; ara bé, matèria d’una poesia cervellista pot ésser també la maror dolorosa que passa dins el cor… Tinc uns altres poemes, encara totalment inèdits, que responen a una actitud poètica molt distinta, per no dir oposada, a la «cervellista» (però que no sé si els preferiries); aquesta altra part de la meva obra (tampoc no massa extensa) no sabria com anomenar-la, puix no trobo cap òrgan del cos a qui atribuir-la (potser el fetge)…
Em dius que a penes escrius en valencià. Com es això? Pensa com està el País Valencia necessitat de poetes, d’escriptors en general, de treballadors de l’esperit; l’esdevenidor de la llengua a casa nostra s’està posant cada dia més negre; ¿per què no fa cadascú allò que bonament pugui en aquesta altra batalla?
En aquests darrers mesos he estat insistint sobre Santiago Bru, per veure’l incorporat definitivament a la nostra poesia. Ho ha pres amb resignació, i s’ha dedicat a fer versos valencians en jornades intensives. És una llàstima que la manca d’una publicació deixi perdre’s l’oportunitat de crear un ambient literari valencianista més dens, més sòlid, més pur, i intel·lectualment més eficaç, que el que existia abans de la guerra. Els vells han anant morint-se a poc a poc (Miquel Duran, Navarro Borràs, Asins...) o a penes fan res (com quasi tots els altres)… I alguns dels que fan, més valdria que no fessin. Crec que ha arribat la nostra hora. La continuïtat de la Renaixença (diem-ho així) necessita de nosaltres, de la gent de la nostra edat. I si el dia de demà es perden les poques coses que s’han pogut conseguir, que no sigui per la nostra deserció. I ja n’hi ha prou, de míting patriòtic.
Escriu-me de tant en tant. Ja que ens és difícil establir un contacte directe més freqüent, almenys podrem canviar impressions, idees i entusiasmes, encara que només sigui per escrit.
Ben cordialment,
