Però... qui posà els cacaus?

Quan parlem de les grans obres públiques, civils o religioses, sovint les solem atribuir als personatges governants del moment, que les van manar construir, i que reben en definitiva les lloances corresponents per haver-les dut a cap. En el darrer article "Volem veure’t, Maria", déiem que, el Castell i l’Església eren "dos edificis fets per a major glòria de Déu, i dels senyors que els van construir". I ho vam fer seguint la tradició històrica que així ens ho ha contat; perquè ja saben que la història l’escriuen els poderosos, i, a més, de manera conscient per a donar pas al de hui, on entrarem en els budells de la veritat que aporta la crua realitat documental.

L’Església de l’Assumpció d’Alaquàs, és un temple que fou començat a construir en el primer terç del segle XVI. La primera notícia que tenim d’ell és de 1532. I fins que va acabar unint-se al Castell Palau dels Torres d’Aguilar, hagueren de passar més de cent seixanta anys. Per la documentació que al llarg dels anys hem anat obtenint, podem afirmar que van ser tres les fases de la seua construcció.

Què t’ha paregut morrut?

La primera ─de la qual no hem trobat res de moment─, degué correspondre a l’absis; potser les tres primeres capelles laterals, i una primitiva porta d’entrada. La segona, de la qual sí que tenim dades, es va produir entre 1577 i 1585, i en ella es degué perllongar la nau amb dues voltes més i sengles capelles, portant la porta fins on ara es troba: sota el "cobertís". En aquest moment, l’Església ja va tindre les dimensions actuals de la nau. Les restes que encara queden d’aquesta antiga construcció, i que es poden veure, ens parlen d’una factura que degué ser prou senzilla.

Un segle després, es va produir la gran transformació barroca del temple, amb una tercera fase entre 1680 que va contemplar l’absis; i, 1692-94, quan es va acabar de cobrir amb florons, algepseries i esgrafiats, tota l’obra anterior; es va construir el “cobertís”; es va fer una nova volta damunt, adaptada a l’espai que s’afegia, i l’actual cor amb la tribuna de l’oratori. El contracte és una preciositat de document, tant per la curada descripció de l’obra, com pel llenguatge tècnic de l’època emprat. Si és del seu interés, el poden trobar en Quaderns d'Investigació d'Alaquàs, volum XXXIX del 2019.

Totes elles, com déiem al principi tenen nom i cognoms dels seus promotors: Jaume Garcia d’Aguilar i Amalric; el seu fill Gaspar, i el seu quadrinet Baltasar Pardo de la Casta, artífex de la reforma barroca. Tots tres van ser senyors d’Alaquàs, i a ells se’ls atribuïx la glòria. Però..., qui posà els cacaus per a fer les obres?

Llevat de la primera, que encara que ho presumim no ho podem afermar amb rotunditat, les altres van ser pagades per la Vila. Els distints Consells de cada moment es comprometien al pagament de les despeses de les obres, i en l’últim cas, a més, a aportar els materials necessaris. Fins i tot, dues cases que calia escombrar per a fer l’ampliació de 1577 van ser comprades als seus propietaris carregant el poble un censal.

Agraïts als avantpassats

I d’on treia els diners el Consell? Doncs, com ara fa qualsevol ajuntament, o govern autonòmic o el central: de les imposicions sobre els seus veïns. És a dir, l’Església de l’Assumpció d’Alaquàs no la van pagar els senyors, va ser la Vila: tots els veïns i veïnes d’Alaquàs d’aquells moments! En Baltasar havia pagat el mateix any 1692 tres-centes lliures a Raimundo Sanchis, per daurar el retaule de l’Església de la Verge de l’Olivar. El mateix que va costar la mà d’obra de l’últim contracte del mestre Rafael Martí, i els plànols de l’arquitecte Gil Torralba. La Moreneta, era la Moreneta!

Si agraïm la fanfarronada de Jacmot que ens ha permés gaudir d’un excepcional monument com és el Castell, mostrem també gratitud als nostres avantpassats, qui amb els seus diners i esforç, i els puc assegurar que degué ser molt, ens deixaren aquesta joia de temple.

Carpe diem!