"Hola Soledad..."

«... Casi siempre estás conmigo, te saluda un viejo amigo. Este encuentro es uno más», diu un bolero tendre i sentit que reflecteix amb bastant precisió un estudi de la Universitat de Michigan: la soledat prolongada en majors de 65 anys és un factor de risc per a l’envelliment accelerat de la memòria. Em naix evocar aquest tema perquè s’acosta Nadal, festa casolana per excel·lència que molta gent viu en soledat. Dies en què hauria d’estar prohibit estar a soles; quan l’enyor i la nostàlgia (sentiments que accentuen els dinars de Nadal) fan les absències més importants que les presències. I una plaga creixent: la soledat de les persones majors que afecta a quasi la mitat de la població major de 80 anys. Soledat no desitjada que soterra en vida, no la soledat de qui es retira de forma circumstancial i voluntària per a meditar; la síndrome del niu buit a conseqüència de l’emancipació dels fills: «Yo soy un pájaro herido que llora solo en el nido porque no puede volar», dirà el bolero.

En aquests dies de marató consumista amb olor de molsa, suro i avet no puc evitar la nadalenca història de Mr. Bean, personatge que viu sol amb l’única companyia del seu osset de peluix, que pretén suplir la manca d’amics auto-enviant-se postals de felicitació que introdueix al seu apartament per baix de la porta, tal com faria el carter; de manera que, cada cop que hi entra i veu les postals, fingeix sorpresa exclamant: «Oooh!»; doncs, res més fàcil que creure’s el que es desitja, i res més cruel que la soledat que no som capaços d’afrontar. Com Mr. Bean tothom necessita sentir-se estimat. Tot i que sóc poc amic d’impartir sermons, a prop de Nadal un desig: siguem solidaris i no solitaris; posem ‘mute’ al jo egoista i fem que la gent no se senta sola. I, si bé sentir-se sol no és sinònim d’estar sol, acompanyem aquells que afronten l’última etapa de la seua vida; encara que sabem que «el secret d’una bona vellesa no és res més que un pacte honrat amb la soledat» (García Márquez dixit).