Biografia a quatre dies de l’Any Fuster

Hui és el dia previst perquè veja la llum l’esperada biografia de Joan Fuster de Francesc Pérez Moragón i Salvador Ortells. Mira que hi ha hagut dies de l’any, però el Magnànim ha esperat al temps afegit per publicar un llibre que en circumstàncies normals hauria d’haver-se presentat el 23 de novembre, el dia que faria cent anys del seu naixement. La xarxa clientelar de l’editorial de la Diputació és per fer-s’ho mirar, però mentre Flor estiga al davant la institució accentuarà el seu crepuscle. En qualsevol cas, la primera biografia completa de Fuster clou el seguit d’actes per recordar la figura de l’escriptor, on hi ha hagut de tots els colors, amb certa tendència al roig vergonyós. Sols passar quan es deixa a músics de cabaret tocar en la filharmònica de Les Arts. Els pentagrames, igual que l’alfabet, és igual per tots, però com se sap la bona afinació necessita molt d’assaig. No calia haver llegit l’Obra Completa de l’autor de Nosaltres els Valencians, ni tampoc els primers deu volums de la seua correspondència, per saber la prestància intel·lectual de l’homenatjat. És sabut que ni a Palafrugell, ni a Barcelona, s’atreviren a tant de festival pirotècnic amb el seu amic Josep Pla, que va acabar amb Centenari Josep Pla (1897-1997), una publicació d’homenatge a la figura i l’obra de l’empordanés amb una selecció de textos, una nota biogràfica, bibliografia de l’escriptor, les obres que han estat traduïdes a altres idiomes i bibliografia sobre l’autor. I molt menys a Àvila, on va nàixer el 1909 José Luis López Araguren, el catedràtic d’Ètica de la Complutense que més va fer per l’obertura de la universitat espanyola durant el franquisme. Ni per descomptat el Torí de Carlo Levi que amb el seu Cristo si è fermato a Eboli (1945) va modernitzar la literatura italiana.

Calia un Any Fuster, amb una concepció centrada en la seua obra, amb la participació d’estudiosos que han publicat tesis sobre ell, inclús alguna crítica, abastir traduccions solvents a l’anglés, i sobretot era l’oportunitat per expandir la seua producció literària a la resta de territoris ibèrics, Portugal inclòs, que al mateix temps que nosaltres celebràvem l’Any Saramago, que va nàixer just una setmana abans que Fuster a Azinhaga. La Fundació José Saramago, que presideix la periodista Pilar del Río, va preparar un programa per a evocar el centenari del naixement de l’autor d’Assaig sobre la ceguesa, dividit en quatre eixos: el biogràfic -la vida, i la trajectòria cívica amb la seua producció literària-; el literari -que aborda l’efemèride per a revitalitzar la seua obra i conquistar nous lectors-; les publicacions -obres evocadores, divulgació o extensió transliteraria, com a edicions il·lustrades; i l’eix acadèmic -amb trobades científiques en diferents llocs. Pilar del Río és la viuda oficial de Saramago, potser per això ha encertat en una celebració potent i equilibrada de l’autor lusità, en canvi, ací amb tanta viuda abusiva de Fuster s’ha deixat passar una ocasió única. Entre escanyamarits i la nova tropa del comboi que escolaritza fins i tot els entrepans de l’esmorzat anem apanyats. Em consta que alguns dels organitzadors d’actes arreu del país ho ha fet amb tot la bona intenció, però ja està, queden quatre dies per passar pàgina i que respiren tranquils aquells que l’Any Fuster els havia posat en un compromís, no fora cosa que els tornaren a identificar com a dimonis, ara que van de salvadors de la pàtria i de repartidors de salconduits de valencianitat autèntica.

Abans dels 40 anys de l’estatutet, li van preguntar a Vicent Ventura que grau d’autonomia volia pels valencians. «Com la de Portugal», va respondre amb la seua sorna característica. Hem perdut l’ocasió de tractar a Fuster com a Saramago.

Suscríbete para seguir leyendo