Quan s’esgota la clepsidra

Edició de Levante-EMV, dissabte 10 de sembre, el professor José Luis Villacañas avança: l’any 1923 és el centenari del Putsch de Munic. A primers de novembre de 1923, el líder dels nacionalsocialistes Adolf Hitler i el militar Erich Ludendorff comandaren un intent d’assalt al poder a la capital de Baviera. Ara, sorprenentment, alguns descervellats de l’extrema dreta alemanya volien celebrar el centenari assaltant el Reichstag. És un abisme l’any vinent perquè també se’n faran cent anys, en setembre, del colp -exitós- de Miguel Primo de Rivera. Potser per això preferisc assaborir cada gota del 2022 que encara queda en la clepsidra i em recree, encara, amb els centenaris dels grans: Gabriel Ferrater, Carlos Fuentes, Joan Fuster, José Hierro, Pier Paolo Passolini, José Saramago i també de la mort de Miquel Costa i Llobera o Marcel Proust; efemèrides que prompte seran cosa del passat. Cessaran els actes commemoratius, les exposicions, promocions més o menys oficials i els fasts, però no podrà mitigar-se l’interès per estos autèntics titans de les lletres. D’entre la nòmina d’autors citats pense en Fuster, senzillament perquè és el més nostre.

També he pensat en ell arran d’una visita recent a la capital del Gironès aprofitant el pont. M’interessava, d’entrada, l’exposició L’aposta per l’art nou que oferix el Museu d’Història de Girona: amb els fons de Rafael i Maria Teresa Santos Torroella aborda, molt dignament, els itineraris de l’avantguarda, no sols de Catalunya. Eixe era un motiu de l’anada a l’esmentada capital; l’altre: passar per Palafrugell. No és la primera vegada que vaig. Josep Pla afirmava que, quan deia bon dia i li contestaven bon dia, ja se sabia en el seu país. Encara sense saludar a ningú, veig el rètol del carrer i sé que no he eixit del meu país: «Carrer Nou». Hi ha quelcom d’entranyable en esta denominació de carrer tan popular i estesa al nostre país. En este carrer de Palafrugell, l’exposició Joan Fuster – Josep Pla: una conversa infinita. L’exposició està comissariada per Antoni Martí Monterde qui, fa aproximadament un any, va editar de Josep Pla «Hem d’apropar-nos més a València».

És tracta d’un llibre conformat pels textos de Josep Pla referents directament o indirecta a València. La primera part recull una sèrie d’encontres amb diversos escriptors valencians, alguns en castellà i altres en valencià: Vicent Blasco Ibáñez -de qui afirma que les seues primeres obres, les millors, haurien de traduir-se al valencià perquè estan pensades en valencià-; José Martínez Ruiz, Azorín,-per qui expressa una franca admiració- i Gabriel Miró que tanca l’apartat d’escriptors en castellà. Les reflexions i encontres posteriors es referixen a escriptors valencians que escriuen en català: Martínez Ferrando, Sanchis Guarner, Fuster, Estellés i, clou l’apartat Raimon. Francament, em va sorprendre l’admiració que professava pel cantant de Xàtiva, no sols com a músic, sinó també com a intèrpret i, sobretot, poeta. Eixa franca admiració es confirma en diversos fragments al llarg del llibre. La faena de recopilació d’Antoni Martí ha sigut francament admirable, ja que no tots els autors retratats estaven continguts en la sèrie «Homenots» de l’obra completa de l’escriptor empordanés. Tant en el llibre com en l’exposició hi ha mencions als viatges que, en diverses ocasions l’escriptor de Palafrugell va fer a València. Estes referències apareixen, sobretot, al volum 28é de la seua obra completa, Direcció Lisboa, l’apartat corresponent a l’Itinerari Central. El fil conductor és el viatge que, amb un Mercedes, Pla mamprén amb un amic des de Palafrugell. Recorren la costa. El camí és l’excusa per a les observacions i reflexions. Per a nosaltres, valencians, esdevé força interessant perquè reflectix una visió sobre el país just abans de la generalització del procés industrial. En eixe sentit, no deixen de ser agudes les observacions sobre la capital valenciana: ell la va disfrutar com la ciutat agrícola més gran de la península, tot i conservant una singularitat més que encantadora. Després, amb el creixement que comportà el desenrotllisme, va esdevenir una ciutat més, amb tots els defectes que atorga el creixement sense reflexió, desbocat. I va ser així com la València més contemporània esdevingué una ciutat entre tantes: desllavassada, amorfa, sense substància. Cal destacar la seua admiració pels valencians com a gent treballadora, pels camps perfectament delineats i treballats, per la gastronomia: la seua perenne frustració per no poder menjar una paella valenciana com cal.

L’exposició remarca les similituds entre els dos grans prosistes en català del segle XX. Amb gran encert explicita i explica la influència que els Essais de Montaigne van exercir sobre estos colossos de la literatura. És ben sabut que tots dos esquivaren la ficció. Ara bé, la seua actitud vital era força distinta. En una de les seues visites a la Ribera l’empordanés gaudix, amb la contemplació d’un taronjar. El paisatge que més li agrada, repetix sempre Pla, és el treballat per les persones: el que dóna rendiment. Ja ho havia escrit en el Quadern gris, en l’entrada del 14 d’agost de 1919: «La meva idea [és] que els paisatges més bells són sempre els més útils, els que produeixen més renda» Així que Pla admira els taronjars i els tarongers. Mentre l’escriptor de Palafrugell fa les lloes als arbres i els camps, el suecà continua parlant del seu tema, aliè a l’entorn agrari. La conclusió de Pla és òbvia: Fuster és un intel·lectual pur. I és que l’últim apartat de l’exposició referix la visita de Pla a Sueca, l’Albufera i Tabarca; però l’exposició tampoc amaga les discrepàncies entre els esmentats escriptors. Fuster qualificà a Pla de «Kulak», cosa que va molestar l’empordanés qui afirmava, i era cert, que en tota la seua vida no havia fet cap altra cosa més que treballar, amb la ploma, però treballar, i que amb la renda dels camps no tenia ni per a sobreviure tres dies. L’any vinent no sols es presenta agre pel que fa als centenaris de colps d’estat, també la conjuntura internacional, i no diem la del país, es presenten no amables. He esmentat les excel·lències de dos exposicions, una -sobretot- d’art i l’altra -sobretot- de literatura -que, per cert, vindrà a València-. No crec que la literatura i l’art siguen formes d’evasió. Arnold Hauser advertia que la literatura i l’art són un reflex de la realitat. Quan s’esgota la clepsidra la literatura i l’art ens permetran, també, afrontar els signes dels temps no amb conformitat i resignació, sinó amb voluntat de transformació de la realitat: un pas més cap a Utopia.