Les fronteres del silenci

Des que es va saber que en el nou festival Fronteras que es farà a València la pròxima setmana no figura cap escriptor ni músic en la llengua dels valencians, no ha rectificat ningú. Ni els organitzadors, ni molt més la regidora Maite Ibáñez que li va donar rang oficial. Sensibilitat zero, la dels organitzadors, primer, i de la mateixa Ibáñez, amb extensió a tot el govern municipal. Desconec quina ha estat l’aportació a la cultura de València d’Ibáñez, i potser per això ja ha estat ratificada per anar en la llista del PSPV. Que ella, els seus companys de grup, i també els socis, donen normalitat a tal discriminació diu a les clares que els importa ben poc la paritat lingüística, que hauria de ser obligatòria en qualsevol acte públic, i més en qüestions de creació literària i musical. Tampoc ha parlat Vicent Soler, un dels pocs companys del partit d’Ibáñez amb autoritat per desautoritzar-la, encara que imagine el que pensa d’ella i de la majoria de la dirigència socialista a la qual li va molt just soltar dues frases seguides en valencià. El seu analfabetisme lingüístic contrasta amb la capacitat intel·lectual de Josep Picó, Màrius García-Bonafé o Josep Sorribes, entre d’altres, que sense renunciar a res van ser els teòrics del pas a la modernitat de la societat valenciana. Unes ments lúcides, ben documentades i connectades amb el cor de la socialdemocràcia europea.

El més greu del gol en pròpia d’Ibáñez ha estat la implicació en una cita que dura tres dies, i on serà difícil escoltar fins i tot dir bon dia. I on per descomptat se subvenciona. Així, que a punt de complir-se vuit anys del Botànic, l’Ajuntament de València i la Generalitat ajuden a un sarau d’escriptors i músics on no participa ningú que s’expresse en la llengua del Tio Canya. L’adamisme intel·lectual de socialistes com Ibáñez els fa igual de còmplices que els lustres dels mandats de Rita Barberà. Ells i Compromís, que pateix el mateix mal, però encara dissimula en qüestions del valencià, han estat incapaços de construir una indústria del coneixement pròpia, que sempre és la més rendible per una societat moderna. O consideren la llengua pròpia com una part més del comboi/esmorzaret, o l’anul·len directament. En el pecat porten la penitència uns quants.

Suscríbete para seguir leyendo