La vivenda, un instrument d’exclusió social

Maria, 30 anys, aconsegueix un treball com a fixe discontinu en una ciutat a 250 km d’on viu amb la seua família. Ha de renunciar al fet que el jornal se’l gasta en viatges i pensions perquè no troba un allotjament adequat. Ramon, 35 anys, déu dels quals treballant a l’estranger, retorna a una ciutat espanyola amb un bon contracte i li costa un mes aconseguir una casa de lloguer. En trobar-la, encara necessita un aval dels pares perquè li puguen fer un contracte d’eixos que es diuen «lleoní». Si això passa en persones «integrades», no vulguen saber les situacions tan inhumanes que pateixen les persones procedents d’entorns vulnerables.

En Novaterra vivim cada dia el drama de persones per a les quals la dificultat per a aconseguir un allotjament és el principal obstacle en el «Viatge al Reconeixement» de la seua dignitat. En Espanya, on les enquestes diuen que hi ha més de 4.000.000 de vivendes buides, com és possible que un dret tan universal com el de tindre un lloc digne per a viure no tinga solució? Ara que venen eleccions, què podrien fer els polítics autonòmics i locals per a pal·liar un problema que sembla que esdevé estructural?

Durant la passada legislatura, la Generalitat ha donat passes en la bona direcció. Augmentar el parc públic d’habitatges de lloguer, aplicar quan ha estat oportú la llei de tanteig i retracte, donar ajudes a la rehabilitació, elaborar un llibre blanc de l’habitatge, i reforçar la protecció social davant dels desnonaments. No obstant això, sembla que el resultat és poc encoratjador. La dificultat de trobar un lloc per viure continua sent un greu problema social.

Tradicionalment, s’han aplicat dos tipus de solucions: a Espanya, s’ha optat per l’establiment d’una societat de propietaris mentre que en altres països del nostre entorn s’ha desenvolupat una acció pública envers el lloguer. Amdues solucions plantegen avantatges i inconvenients. El lloguer, en especial el de promoció pública, planteja, entre altres coses, un problema de manteniment, tant constructiu (elevats costos de manteniment) com social (formació de guetos, subarrendaments il·legals, problemes de convivència entre inquilins i d’altres. Cal dir que, segons una informació d’una cadena de ràdio d’àmbit estatal, en Alemanya miren amb certa enveja a Espanya pel seu alt nivell de vivendes en propietat i voldrien canviar el model de polítiques en este sentit. Altres opcions poc implantades opten per solucions mixtes, com ara el cooperativisme o la venda de l’usdefruit, on l’usufructuari no pot comerciar amb l’habitatge perque, si el deixa lliure, passa a mans de l’administració. En el primer cas, els cooperativistes necessiten un capital bastant important i una certa estabilitat social, mentre que l’usdefruit, a més de problemes legals, planteja problemes semblants al lloguer.

Un dels principals problemes de la vivenda en propietat és la quantitat d’amos que, per herència, es troben amb un bé envellit per al qual necessiten una inversió important i al que no veuen l’hora de traure-li un profit econòmic raonable. La transformació en lloguers turístics sol ser una opció, encara que, com a efecte secundari, provoca l’augment del preu del lloguer i, per tant, encara agreuja més el problema. Per altra banda, este mercat és tan irregular i tan dispers que dificulta l’aparició d’empreses dedicades professionalment a la promoció i gestió d’habitatges per a lloguer.

Resoldre este problema, tot i ser una tasca imprescindible, requereix canvis estructurals de profunditat. Aleshores, per on haurien de començar la faena els nostres polítics per als anys vinents? Estes línies són curtes per detallar les diferents actuacions, no obstant això, ens atrevim a proposar les que considerem més urgents.

A més de seguir amb les polítiques existents caldria, en primer lloc, establir una xarxa d’allotjaments d’emergència per a famílies amb dificultats. Es tractaria d’espais que permeteren, per un temps curt, l’acolliment i la domiciliació acompanyant programes actius d’ocupació o formació per a l’ocupació. En segon lloc, cal fomentar la col·laboració públic-social per engrandir el parc d’habitatges per a llogar. Es tractaria de crear agències mixtes, entre l’administració i la societat civil sense ànim de lucre, amb capacitat de gestionar un parc de vivendes antigues, cedides per un temps, de manera més eficient. Per augmentar este parc, cal una actuació conjunta entre la Generalitat i els ajuntaments, crear un programa que beneficie a qui deixe en mans de l’agència de gestió la seua propietat, reduint o bonificant els impostos, (successions, transmissions IBIU...), reduint l’IVA i les taxes de llicència si escauen i simplificant moltíssim la burocràcia i les exigències de tècnics externs.

Cal pensar que una rehabilitació suposa, entre tots estos conceptes, més d’un 30% del cost d’execució material i, en moltes ocasions, l’actuació no necessita més que algun canvi de mobiliari, sanitaris nous i una mà de pintura. Activitats de poc risc per a les quals l’exigència de tràmits és massa complicada per a uns propietaris poc iniciats en esta feina. També podria resultar interessant la constitució d’una mena de fons d’inversió immobiliària social destinada a fomentar el lloguer social.

En definitiva, es tracta de fomentar la col·laboració públic-privada, intermediada per una societat civil especialitzada i solidària, que anime els xicotets propietaris a deixar els seus habitatges en mans d’administracions fiables.