Vampirs de rendes públiques

A vegades intente reflexionar sobre quines son les raons per les quals s’ha perdut, no ja el sentit del ridícul, sinó el sentit de la vergonya. Recorde que quan jo era xicotet la meua mare, front alguna de les moltes maldats que jo o els meus germans podíem fer, ens amonestava dient-nos «no teniu sentits ni vergonya».

Aquesta asseveració és la que m’entren ganes de cridar quan m’assabente d’alguna maldat portada a cap per alguns personatges públics (siguen polítics, empresaris, etc.) En aquests dies m’ha fet saltar la indignació a l’assabentar-me que en Madrid, la comunitat governada pel neoliberalisme més cruent (i contradictori, ja que el voten inclòs aquells que són subjectes passius perjudicats), alguns dirigents polítics amb un patrimoni i renda significatius, res de classe mitjana, han tingut la gosadia de cobrar unes ajudes energètiques destinades a les famílies més vulnerables.

Per altra banda, igualment, em crida l’atenció com en els països anglosaxons (en els països catòlics, com existeix el sagrament de la confessió, som més laxos en el tractament públic dels «pecats») que presumeixen públicament de tenir unes regles i costums morals molt rectes, aquells que més estrictes són en l’exigència de l’aplicació d’aquesta moralitat estricta a tothom (els més puritans), són als que, generalment, els pillen in fraganti. Quan més puritans es mostren, per exemple, en defensa de la família, no és estrany que els troben algun embolic de faldes.

En aquest cas de les subvencions, hi ha un paral·lelisme evident. El govern de la dreta de Madrid és el paradigma d’aquesta moralitat dogmàtica neoliberal i sempre que tenen ocasió es mostren contraris a les subvencions, puix alteren, prediquen, el normal funcionament del mercat i, per tant, devien ser eliminades.

Doncs bé, com es diu popularment una cosa és predicar i altra donar blat, aquests dogmàtics del mercat no fan fàstic a les ajudes públiques que puguen rebre directament o indirectament. És a dir, aquests mateixos senyorets i senyoretes no tenen cap objecció moral o coherència doctrinària, en viure d’un sector públic que tant denigren, en regar de subvencions milionàries a estructures societàries (fundacions o associacions sense ànim de lucre) lligades a les seues estructures polítiques o bé són incapaços de renunciar (a qui li amarga un dols?) a una subvenció que, malgrat que no la necessiten perquè tenen una economia sanejada (en aquest cas l’objecte de la subvenció es perverteix), destinada a pal·liar la situació econòmica d’alguns col·lectius pobres (aleshores, a conseqüència de l’aporofòbia - por i rebuig de la pobresa - actual fuig d’utilitzar aquesta paraula i parla de «col·lectius vulnerables»)

En definitiva, com algun economista ha titllat a aquests neoliberals, són autèntics i voraços «vampirs de rendes públiques»!