Roma i els Borja

Acabe de passar uns dies a Roma i, inevitablement, he pensat en els Borja. En la seua presència i en la seua absència forçosa —és evident que s’ha intentat esborrar al seua memòria, fent desaparéixer, per exemple, els escuts d’Alexandre VI del castell del Sant Àngel. I he recordat que tot allò degué iniciar-se amb personatges com l’autor del Dietari secret, Johannes Burckard, mestre de cerimònies del Vaticà, el qual, a les acaballes del segle XV i els inicis del XVI, parla —i malparla— dels nostres Borja, fins al punt que aquest llibre passa per ser el màxim document que originà la llegenda negra d’Alexandre VI i dels seus fills, en especial de Cèsar. Il Burchardo volia deixar constància «de tot el que s’ha esdevingut en el meu temps, que tinga relació amb les cerimònies»; però, fins i tot afegeix «alguna cosa més», en un afany clarament xafarder, cosa que ens permet conéixer detalls de la vida dels Borja que ara són impagables.

Per exemple, el sopar que Cèsar Borja, la vigília de Tots Sants de 1500, va fer al palau apostòlic, on intervingueren «cinquanta prostitutes honestes, anomenades cortesanes, que després del sopar van cantar amb els servents i amb els altres que hi eren, primer amb la roba posada, després despullades. Després del sopar es van posar a terra els canelobres comuns de la taula amb les espelmes enceses, i davant dels canelobres van llençar per terra castanyes que les prostitutes, despullades, mentre caminaven entre els canelobres, prenien amb les mans i els peus, en presència del papa, del duc i de la seva germana Lucrècia, que s’ho miraven. Després es van oferir els últims regals: unes túniques de seda, sandàlies, barrets i altres coses per aquells que tinguessin relacions més vegades amb les prostitutes, les quals van fer l’acte sexual en públic a la sala amb tothom que volgués; al final es van distribuir els regals als vencedors».

L’escena segurament no diferia massa de divertiments semblants que es feien en altres corts on una noblesa quasi omnipotent, rica i afeccionada al luxe i els plaers, no s’interessava massa en mortificacions. Els eclesiàstics provinents d’aquelles famílies, amb prou pena canviaven una miqueta de vida, en accedir als seus càrrecs. No els calia. Amb vestir-se robes eclesiàstiques —de seda i erminis—, ja en feien prou. Però els Borja no eren italians, i per això la historiografia posterior els va fer carregar amb tots els pecats d’una època. Pagaven potser, així, el seu atreviment espectacular. 

Suscríbete para seguir leyendo