Demà ens vorem, Lluismi

No imaginava despertar-me amb este colp que és sempre l’adéu d’un amic. Lluís Miquel se n’ha anat, m’avisen pel mòbil. Per un instant no ho vull creure. No fa massa vaig estar amb ell. Fou una nit al Teatre Principal, i uns mesos abans al meu despatx. I ara, de sobte, em diuen que se n’ha anat. Em pose la seua música. La primera que ix al telèfon. I tot em ve al cap. Imatges antigues, converses impagables, el seu somriure de llavis grossos al recer d’una mirada plena d’intenció.

Se’n va un valencià –un activista cultural– que va dedicar la seua vida a construir una societat més democràtica, més fidel a si mateixa i més moderna. Potser a ell la frase li hauria resultat massa solemne. «No te’n passes, Ximo», em diria. Però és la que mereixia.

Per a molta gent, se’n va el cantant del mític grup Els 4 Z, que començava les actuacions amb una vibrant Muixeranga, executada per primera vegada amb la força dels altaveus elèctrics, per anar escalfant l’auditori. Era quan la Nova Cançó s’eixamplava amb les veus de Raimon, Ovidi Montllor, Maria del Carme Girau o Fèlix Estop. Els seus discos sonaven en alcoves d’estudiants com un signe de rebel·lia. Eixa música, a Lluís Miquel li costà molèsties i amenaces de la Brigada Polític-Social franquista. Eixa música, a molts ens va fer respirar aires de llibertat.

Mort el dictador, Lluís Miquel es va fer polifacètic. Hi havia un fum de Lluismiquels. Destacaven el cantant, amb grup musical propi, i el productor. Ell ha estat el pare de milers de discos de la seua productora, de programes de televisió, d’espectacles escènics i de musicals que funcionaven amb èxit perquè ell estava darrere. Tota una època en què la seua energia, i sobretot la seua inventiva, feien aparèixer móns màgics on abans hi havia hagut poc més que deserts i tristeses.

Per a moltes persones, Lluís Miquel Campos serà, en el record més o menys llunyà, tot això. Un dels pares de la transició cultural valenciana que ens va fer viatjar des d’un ambient opressiu a un altre més lliure. Però hui, a mi, se m’ha mort un amic inoblidable, un company de treballs i d’episodis que empentaven la nostra terra i el nostre poble cap avant. Allà on la volíem vore.

La veu de Lluís Miquel sonarà per sempre als discos i als audiovisuals. El recordarem —jo el recordaré— tal i com parlava en les converses més privades: amb un humor i una il·lusió que no es deixaven abatre massa vegades. El seu record queda dins de mi, més profund encara. Allà on arrelen les emocions. Perquè, per mi, Lluís Miquel ha personificat la generositat, la lleialtat a les idees i a la terra, i el sentit pur de l’amistat. Sempre et duré al cor, benvolgut amic. Com diu la teua cançó, que ara sona tan distinta, «Demà ens vorem. Serem molts més».