Votar és necessari, criticar també ho és

El proper diumenge 23 tots els majors d’edat tenim una cita amb les urnes, uns acudiran, altres, en un pur exercici de passotisme preferiran la platja o la muntanya en lloc de les urnes, i també haurà algú que, després de meditar i estudiar les propostes dels diversos partit polítics preferiran l’abstenció pensant que amb aquesta personal opció estan castigant a aquells partits que no han complit amb les seues promeses electorals. Totes les opcions son legítimes, ningú está obligat a votar. Els que ens vam passar molts anys sense poder fer-ho, perquè a Espanya un vell general dictador era un ferm enemic de les urnes, recordem amb alegria aquell juny del 1977 quan llargues cues davant els col·legis electorals demostraven les ansies de la gent per poder expressar els seus desitjos en materia política introduint una papereta en les, fins aleshores, desconegudes i transparents urnes. A molts els havia costat molt, a alguns, anys de clandestinitat, cárcel i, fins i tot, la vida, el aconseguir que la democràcia, amb totes les seves mancances, que després descobririem, arribés a territori espanyol.

Aquests dies des de diversos col·lectius, aixoplugats sota la bandera de d’una certa esquerra radical i de l’independentisme estan fent-se crides a l’abstenció. Uns, desencitats de la práctica democràtica dels actuals partits i el altres sota l’excusa que es tracta d’unes eleccions que no els importen per res. L’abstenció sempre té un perdedor, sempre perd el partit al que haurien votat els abstencionistes, sols cal mirar els resultats del 28M al País Valencià per comprovar que han estat el “partit abstencionista” i els vots perduts dels votants a Podemos els que han dut al poder a la dreta extrema i l’extrema dreta. De vegades l’abstenció simplement es una eina oculta per aconseguir que els votants d’un partit siguen seguidors dels cants de sirena abstencionistes. A les eleccions al Parlament espanyol del 2009 un grup que es va relacionar amb el PP va pagar una campanya a les xarxes socials fent-se passar per simpatitzants esquerrans demanant l’abstenció. Ja sabem que “ells”, les dues dretes, extremes ja les dues, van a votar en formació i ordenadament.

Amb les paperetes del 28M encara calentes ja van veure que els nous Ajuntaments i Parlaments sorgits d’aquella cursa electoral venien a fer una política, en molts casos, de venjança i marxa enrere. Obres de teatre prohibides, festivals literaris que no tornaran a celebrar-se, supressió de serveis en defensa de les dones, descomunals augments de sou i, especialment al País Valencià i les Illes, un atac d’odi a la llengua del País disfressat sota el mot “llibertat” amb l’intent de tornar a fer créixer el secessionisme lingüístic sota l’excusa de defensar una llengua que, al menys al País Valencià, mai parlen ni la dreta extrema ni molt menys l’extrema dreta.

Per això, per aturar tot el que ens pot arribar a vindre, ara el mal ja no bé tan sols d’Almansa, ja el tenim entre nosaltres, el 23J cal omplir les urnes amb les paperetes de partits que entre les fulles del seu programa tinguen la defensa dels treballadors, de les dones, de la cultura, de la sanitat i l’ensenyament públics, de la llibertat d'expressió, dels drets que tant ens ha costat aconseguir, de la llengua i el seu ensenyament a les escoles. Que els vots dels demòcrates siguen els maons d’una frontera que ature el feixisme.

Votar és necessari, però també es el criticar allò que els representants que hem triat amb el nostre vot no facin ben fet. Amb el vot atorguem la confiança a uns polítics perquè defensen els nostres ideals i desitjos davant les institucions, per això tenim la prerrogativa de poder criticar-los si es desvien del que ens havien promès que farien. Votem i després demanem comptes.