On és l’oposició?

Hola? Hi ha algú?", cantava Pink Floyd en Comfortably Numb’ És la pregunta que em faig els darrers mesos. Hi ha algú en l’oposició? On són PSPV i Compromís? El cas és que el PP amb el suport de VOX governa la Generalitat i les principals ciutats del País Valencià, mentre l’oposició desapareix del mapa i, més perduda que un marcapassos en el fetge, sembla haver-se amagat en una pàgina d‘On és Wally? Tan d’incògnit, que Massiel i un servidor dirien que és més fàcil trobar roses en el mar. Toc, toc. Hola? Hi ha algú? Sembla que no hi ha ningú. O sí? Hola? Potser encara n’hi ha algú. O no?

El desconcert és el segell opositor, i el desconcert genera confusió; la confusió, nerviosisme; el nerviosisme, incapacitat per a pensar de manera clara i ràpida. I tot plegat paralitza o ajorna la presa de decisions. Un temps perdut que PP i VOX aprofiten per desmantellar polítiques progressistes. Sé que fer oposició és un treball laboriós com fer filigranes amb boixets; i que recuperar la Generalitat no serà fàcil perquè la gent s’acostuma a qui mana com a una sabata vella, que sempre és més còmoda. Però els primers insatisfets fent una oposició de fireta haurien de ser els dirigents del PSPV i Compromís. Segur que no són els únics culpables, però sí els més importants. I ho saben. I es nota que ho saben.

PSPV i Compromís comparteixen desànim, i així no il·lusionen ningú i desencanten tothom. Que convoquen un congrés i trien nou lideratge. En el cas dels socialistes entenc les caucions perquè sempre han anat als congressos com Mambrú se’n va a la guerra i, excepte el canibalisme, han comès tots els pecats del catecisme. Quant a Compromís, que es plantege què vol ser de major, si continuar en Sumar o prendre el vol com a partit sobiranista. Els camins de l’oposició són infinits, però els que porten al futur passen per ser un partit d’obediència valenciana amb un projecte marcadament valencià com a senya d’identitat. Podria dir-ho més fort, però no crec que puga dir-ho més clar.