Tsunami democràtic i armes

Cada vegada que a Espanya es parla de solucionar algún conflicte periferic sempre fan acte de presència els «salvadors de la pàtria» per intentar boicotejar les possibles solucions que les parts en conflicte consideren escaients per rebaixar la tensió i arribar a alguna mena d’acord satisfactori. Que entre Espanya i Catalunya fa temps que existeix un conflicte en letargia no es cap novetat. La praxi dels catalans el va mantindre adormit, Suárez va fer aterrar a la plaça Sant Jaume al vell Tarradellas i amb ell va reinstaurar la Generalitat de Catalunya que les tropers franquistes havien arrabassat el març del 1939. Després, en desembre del 1979, com un regal nadalenc , va arribar l’Estatut d’Autonomia, i 23 anys de pujolisme que venien molt bé als governs de Madrid foren del color que foren.

Aquell Estatut dels Nadals del 1979 als catalans se’ls havia quedat estret, els estrenyia com una armilla dos talles més petites que la que volien, i, malgrat que alguns avisaren Madrid que creixia la desconfiança entre els catalans, Montilla parlava del «català emprenyat», Madrid no feia cas fins que el 2006 els catalans en referèndum i el Congrés espanyol aprovaren un nou Estatut. Immediatament el PP, amb Rajoy i Aguirre al front van eixir als carrers i places d’Espanya a recol·lectar signatures contra aquell Estatut, més de quatre milions d’espanyols firmaren, «contra Catalunya» pensava més d’un dels signataris perquè així li ho deien els que els demanaven la firma. No sols el PP va presentar recurs contra l’Estatut davant el Constitucional sinó que també el Defensor del Poble, el socialista Enrique Múgica, també ho va fer. Era un «todos contra el Estatuto».

I quatre anys després, l’estiu del 2010, apareixen els jutges del Constitucional, en aquells moments amb majoria conservadora, i fan seues les demandes del recurrents «populars» i el Defensor del Pueblo i passen el ribot al text aprovat pel poble català, deixant aquelles reformes estatutàries de mínims en paper mullat. Alguns, com Alfonso Guerra, van veure aquella sentència com una victòria, fins i tot el etern diputat Guerra , digué «nos hemos cepillado el Estatut». Aquella sentència fou un simbòlic toc de corneta en l’ànima de molts catalans que davant aquell afront dels jutges del Constitucional van despertar a l’independentisme. Després ja vindrien les multitudinàries pacifiques manifestacions de cada 11 de Setembre, i les reivindicacions pel dret a decidir, fins arribar a l’1-O. 

Pedro Sánchez ha fet de la necessitat virtut i ha tingut que pactar amb Junts i ERC una llei d’amnistia que ha tornat a rebolicar els estomacs de molts dels seus votants i de les dretes. I, de nou un estol de jutges estan alerta i disposats a no permetre una llei que no els agrada, la de la amnistia. Aznar va tocar a «generala» fent una crida als seus perquè cadascú des del seu lloc impedirà l’aplicació de la llei. I alguns, com el jutge Garcia-Castelló, conegut per les seus inclinacions a salvar de la Justícia a membres de la cúpula del PP, s’han pres seriosament el paper de salvador de la pàtria. 

I malgrat que la seua manera d’actuar puga bordejar la prevaricació, des de la seua trona del «jutjador implacable» s’ha tret de la txistera una acusació de terrorisme contra alguns dels acusats pels fets del tsunami democràtic a l’aeroport del Prat. S’ha inventat la presència d’armes entre els manifestants on els Mossos al seu informe parlen de pedres, extintors i carrets maleters. Com qui trau un conill del barret ha tret un mort, que va morir per infart lluny del llocs dels fets i que fou atès de manera immediata. Per actuacions com aquesta es fàcil entendre perquè el PP es nega a la renovació de la cúpula judicial.