Danys col·laterals de la bombolla immobiliària

Comence a escriure en la matinada del diumenge en que hauria de sonar el tro d’avis del començament de la festa valenciana per excel·lència, les Falles, a aquestes hores els carrers haurien d’estar plens de fallers tronant l’aire amb els més de dos cents mil masclets preparats per la «primera despertà», però estan prenyats d’un trist silenci sepulcral, el mateix silenci que per la vesprada surarà sobre les Torres dels Serrans on tampoc es celebrarà l’esperada crida llençant una invitació al món a acudir a València. La ciutat està de dol arran d’haver patit l’incendi més gran de la seua història en temps de pau. La bombolla immobiliària continua cobrant-se els seus peatges, aquesta vegada en forma de destrucció i vides humanes. 

Feia gairebé disset anys, des que, per amor, vaig marxar de València, que no havia passat una setmana seguida trepitjant els carrers de la meua estimada ciutat. En aquesta ocasió havíem arribat amb la intenció de passejar la ciutat sense presses, de veure amics, familiars i fills, i per damunt de tot de veure els canvis que els diversos governs havien fet a la capital del País Valencià. Malgrat tot encara queda horta i hem aprofitat l’ocasió per menjar, amb els amics, una paella enmig de l’horta d’Alboraia rodejats de cultius i amb el blau del Mediterrani ben prop. Els carrers del vell i bell Carme ens han acollit després de rodejar les mil·lenàries pedres de la Llotja, i pels carrers de l’Eixample ens hem extasiat davant més d’una façana modernista i del mercat de Colón. Un excés de turisme i de llocs turístics no em van deixar una bona impressió, i més encara  quan les institucions locals es neguen a cobrar una taxa turístics que es paga ja a gairebé tots els llocs del món i que serveix de contrapunt a les despeses que els visitants ocasionen. Però això ja es tema d’altre article, i més ara que el PP de Sevilla vol cobrar als foranes per trepitjar la plaça de Espanya. 

I de sobte, tota la meravella del viatge es va trencar. Ens van arribar al mòbil unes imatges esfereïdores, un edifici sencer cremava de dalt a baix envoltat en immenses flamarades davant la impotència dels bombers que, malgrat els seus esforços i posar en perill les seves vides, veien com el foc anava a més cada vegada. Aquell Nou Campanar, que s’havia venut als valencians com una mostra de modernitat, com l’èxit d’una ciutat cosmopolita triomfadora sobre el món rural al que aquells monstres de ferro i ciment havien foragitat del seu hàbitat natural durant segles. El canvi del segle XX al XXI havia arribat amb el signe de l’euro, de l’especulació urbanística i de les ànsies de fer-se rics d’uns quants, de vegades amb el vist i plau de les autoritats polítiques. Aquell Nou Campanar amb la seua expansió urbanística es va menjar un bon tros d’horta, els promotors urbanístics aparegueren com mosques a la mel a l’olor de l’euro fàcil i es van construir, com hem vist ara, vertaders monstres on el que menys importava era la seguretat dels que els habitarien, tot a l’empar d’unes lleis urbanístics plenes d’escletxes en matèria de seguretat. 

Ara, amb deu cadàvers i més de cent trenta vivendes destruïdes, arriba, en primer lloc el moment de trobar vivenda pels que l’han perduda i després el de les responsabilitats. El PP ha trobat fàcil on allotjar els que s’han quedat sense sostre gràcies a les previsions  de l’anterior equip de Govern, el de Ribó, Algú té que ser culpable d’aquest desastre i eixe algú té que pagar el delicte, i que no tarde tants anys com va passar amb el mortal accident del metro. Volem justícia i no bones paraules.