Ave, Ave, Ave Maria

L’Associació Valenciana d’Empresaris (AVE) celebra assemblea i el seu president remarca la «inestabilitat política» del Govern central (AVE Maria Puríssima). J.M. Aznar, qual mare abadessa, s’hi adreça exigint «que al govern hi haja gent competent». L’audiència esclata en aplaudiments (AVE Caesar). Carlos Mazón li canta el Venite Adoremus al senyor de la guerra i acusa Podemos d’assenyalar empresaris quan era part del govern valencià. Sort que la reunió era d’empresaris i no un míting del PP! Cap novetat. Les simpaties del lobby empresarial són més conegudes que el bolero de Ravel, què dic bolero, l’himne a la Verge de Lourdes que cantàvem de xiquets: AVE, AVE, AVE Maria.

Que Podem assenyalava empresaris, diu. Més o menys que l’empresari que proposà crear «un Podem de dretes»? Qui apuntava a qui, president? L’òrgan més sensible de l’empresariat és la butxaca; així que no ens vinguen amb endergues dient defensar interessos valencians, quan la seua bandera ha sigut sempre la tricolor dels beneficis, beneficis, beneficis. Ara diran que exagere, i com que no vull passar per desmesurat pose un exemple a l’abast de tothom: quan vagen al súper miren les etiquetes; compraran al País Valencià, però com si estigueren comprant en Marroc, Xile o Sudàfrica. Interessos valencians, diuen.

Parlant d’etiquetes: no calen estudis de mercat per saber que només s’etiqueta en valencià un percentatge ínfim de productes. Jo ho atribuïa a què l’empresari no vol arriscar-se a perdre la clientela valencianofòbica; deducció que avala l’anècdota de la senyora que agafa un bric de llet al súper i protesta a la caixera: «Esto es un enigma: cuando quiero saber si es entera o descremada, siempre me sale la cara escrita en valenciano»; i en indicar-li la caixera que allò és portuguès, la senyora respira alleujada: «Ah, bueno, entonces es distinto». En fi, que presumir de valenciania és una constant; però la llengua no deixa de ser també una mercaderia subjecta a les lleis de l’oferta i la demanda.