Pare

El dia que es publica l'article que lligen celebrem l'onomàstica de Pep, Josep, Pepa, Fina... i altres variants creades sobre el nom del pare civil de Jesús. En honor d'ell, celebrem també el Dia del Pare. De l'origen de l'hipocorístic Pep, derivat de Josep, hi ha la teoria molt estesa que deriva de la sigla en llatí Pare Putativus (qui pot ser considerat pare) esdevinguda PP i llegida com sona; d'altres parlen de la forma com en valencià acurtem els noms (de la part final) i mostren formes comunes en llengües veïnes com ara el Peppe o Beppe de l'italià.

Tinc una relació agredolça amb les sigles. Elles, pobretes meues!, no tenen cap culpa que la societat i sobretot l'administració en cree ara i adés sense gust ni trellat ni mirant tan sols que es puguen llegir amb una mínima cortesia. Només han d'entrar en un hospital i demanar que els atenguen i els derivaran a l'UDCA (Unitat de Documentació Clínica i Admissió); ja no trobaran departaments de Personal, ara tot és RR HH, intenten llegir-ho lletra per lletra! Les escoles són CEIP i els instituts, IES. Diguen vostés què hem guanyat.

Por qué se celebra el Día del Padre el 19 de marzo

M'agraden les sigles que tenen sentit, les que almenys es poden llegir sense ofegar-te, les que deixen veure què hi ha darrere (Salt, el traductor castellà-valencià, és una sigla genial), però són l'excepció en un món cada vegada més críptic. La llengua de les noves generacions n'empra amb abundància, precisament per evitar que els pares puguen entendre què diuen en xats que poden ser vigilats. El professor Pablo Duchement, perit informàtic expert en assetjament infantil, publicava una relació de codis que fan servir els menors. Començant per OS (estan mirant què escric) amb variants com MOS i DOS (ma mare/mon pare està llegint què escric) fins a arribar a KMS (kill my self, suïcidar-se) o 909 (no menjar).

Ser pare no ha sigut mai fàcil ―sobre ser mare ja en parlarem un altre dia. Els reptes actuals passen, com sempre, per la línia fina que separa l'estar al cas a tindre'ls entre cotonets. Ser la prolongació dels nostres anhels, la segona oportunitat per a un desig frustrat o permetre'ls alçar el vol sabedors que s'estamparan. Voler-los no és prou, però és imprescindible. Ser pare no és un dret, és un deure que t'autoimposes. Qui ha tingut un bon pare ho sap.