La cabina

Dimecres Sant desapareixia l’última cabina de la ciutat de València. Amb ella se n’anava també un dels símbols més cridaners de la revolució de la comunicació. L’arribada del telèfon a les cases amb línies de només tres dígits (291 era el de ma casa) va marcar un abans i un després en la manera de mantindre el contacte. Les cartes i les postals continuaven sent les opcions més vàlides per a transmetre informació important o simplement per a manifestar que estàvem bé i que recordàvem els que havien quedat a casa, però ara podíem, a més, sentir la veu llunyana d’aquells que havien marxat a França o a Alemanya buscant una vida millor. 

L’aparell telefònic, de sobretaula o penjat a la paret, presidia l’entrada o el saló de casa. Fora una ubicació o l’altra, la manca d’intimitat i el preu elevat de la connexió feia que les converses foren curtes i plenes de dissimulacions. Entre les coses que més admirava de les sèries i pel·lícules americanes era la quantitat d’electrodomèstics de què disposaven i, especialment, la quantitat de telèfons supletoris, amb cables llarguíssims, que els permetien converses llarguíssimes des de la comoditat d’un dormitori que —a diferència del meu— no havien de compartir amb cap germà.

València dice adiós a las cabinas telefónicas

La necessitat d’estar connectat fora de la llar va dur a la instal·lació de punts telefònics en la via pública arrecerats en un espai que —a diferència del que teníem a casa— sí que estava tancat. Tant que el migmetratge amb el mateix nom de l’article que està llegint, protagonitzada per José Luis López Vázquez i amb guió d’Antonio Mercero i José Luis Garci va marcar una generació que durant un temps no gosava d’acabar de tancar la porta, per si de cas!

Després vingueren les cabines obertes i les que acceptaven targetes de crèdit però qui preferiria parlar ancorat a un pal si podia fer-ho amb un telèfon sense fil? La telefonia mòbil va arraconar la fixa i despatxar les cabines. Podríem haver-ne mantingut algunes, ni que siga com a element etnogràfic o turístic com a Londres? Podrien haver sigut espais d’intercanvis de llibres, punts d’accés a Internet? El poc de respecte a les coses públiques que, sent de tots no són de ningú, ha sigut l’excusa perfecta per a llevar-les totes. Com dibuixava el mestre Ortifus la setmana passada, sembla que només Superman les trobarà a faltar.