Respecte pel valencià

Ha esdevingut ja en tot un clàssic. Una entrevista en TV3, la Televisió de Catalunya, on se’n parla sobre la unitat de la llengua o sobre la denominació territorial, País Valencià en comptes de Comunitat Valenciana, és una ocasió única perquè la dreta i les posicions polítiques més conservadores puguen presentar-s’hi com a víctimes i defensores aferrissades de la nostra legalitat estatutària. El president Mazón va aprofitar l’entrevista a TV3 per representar-hi el paper que hom espera d’un polític del Partit Popular. Una enganxada del president amb la presentadora del programa televisiu va esdevindre en un motiu suficient perquè eixa entrevista aconseguira més repercussió del que hauria estat, d’entrada, previsible. «Exijo respeto por el estatuto», va etzibar Mazón a la periodista, en un perfecte castellà. No és la primera vegada que un polític hi acudeix i rectifica un periodista a partir de l’ús de la denominació de País per referir-s’hi a la Comunitat tot adduint-hi l’Estatut. Tanmateix, solen oblidar que en eixe estatut se’n parla alhora de Comunitat, Regne o País, totes tres igual de legals i estatutàries i, per tant, al gust del consumidor. Un grapat de vots, una miqueta de demagògia i uns minuts de publicitat són un bon motiu per augmentar-ne la popularitat.

L’ús del valencià va ser, també, una de les qüestions que s’hi van tractar, en el decurs de l’entrevista. Mazón hi va demanar un ús normal del valencià, lluny de radicalismes i imposicions, especialment en les zones castellà-parlants de la zona d’Alacant on el president n’és un coneixedor. «Promoció front a imposició» va ser la dicotomia expressada per Mazón. No obstant, va oblidar que en eixes zones s’imposen, alhora, altres llengües com l’anglès i ningú no s’esquinça les vestidures. Reduir el valencià a l’àmbit de la voluntarietat dels joves és el camí més curt perquè esdevinga, indefugiblement, en una llengua residual i arraconada. Aquells que fan bandera de les nostres tradicions i dels nostres senyals d’identitat són els primers que defugen qualsevol compromís per garantir-ne la seua protecció. I la veritat és que parlar durant tota l’entrevista en un castellà perfecte i sense dir-ne ni pruna en valencià, en la llengua de Vicent Andrés Estellés o de Joan Fuster, no és la millor manera de presentar-s’hi com un valencià de veritat, d’aquells que ens defensa i protegeix davant dels intents d’annexió del nord. No és, però, un gota enmig del desert. El castellà és, si més no, la llengua habitual de Mazón en totes les seues compareixences públiques, més avesat a atiar un acord cultural i geogràfic amb la Comunitat de Madrid que no de xarrar amb altres indrets amb què compartim el mateix àmbit lingüístic o cultural. O, potser, volia evitar la demostració que un català i un valencià es poden entendre sense cap tipus de problema lingüístic, la qual cosa podria desfermar un rebuig dels seus seguidors.

Parlar de tant en tant en valencià seria un bon símptoma per demostrar eixa normalitat, atès que representa a tots els ciutadans, aquells que parlen en castellà com els que parlem valencià de forma habitual. Socialment, però, el valencià continua sense tindre cap tipus de prestigi, minoritzat pels poders polítics, el pitjor dels càstigs a què es podria sotmetre. De ben segur que Mazón i els seus consellers continuaran estudiant i memoritzant aquell model de valencià administratiu que van presentar a principis d’any amb l’aval de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, tot amb l’afany de parlar-lo amb correcció en els seus actes públics. N’estem expectants, com si la qüestió de l’ús del valencià fóra un aspecte relacionat amb la normativa en comptes del procés natural de normalitzador.

Finalment, la sorpresa de l’entrevista va arribar quan Mazón va assegurar que és un lector de la revista Camacuc, la mateixa les subscripcions de la qual s’han suprimit en alguns municipis on governen PP i Vox en coalició. Em costa d’imaginar-me’l, a ell i al seu Govern, no sé per què, ben estovats al sofà de casa tot llegint eixa revista després de vore l’interès que han demostrat envers el valencià en el poc més de mig any de gestió a l’hora de fer-ne un ús. Els polítics són un mirall indefugible per a bona part de l’opinió pública i, per tant, tenen una capacitat mimètica notable. Ara tenen una oportunitat immillorable per a demostrar eixe valencianisme i parlar, a sovint, en valencià seria un bon inici.