El Suprem donà la raó a les viudes

Buscant unes dades m’he trobat amb un pronunciament judicial, dictat en un dels darrers casos que vaig portar com a laboralista. El tema es podria qualificar, des del punt vista general, com un cas més de clara discriminació, però he pensat que malgrat el temps passat caldria fer-ne alguna consideració. Doncs, el tema és aquest : una ciutadana de nom Ángeles va conviure durant quaranta anys amb Francesc. Al faltar la seua parella en abril de 1983, aquesta dona demanà la pensió a la seguretat social, puix el seu home havia cotitzat el que calia. Dissortadament, la pensió li fou denegada al no haver contret matrimoni i , per tant, no podia ser considerada viuda a efectes de la pensió corresponent. A partir d’aquest punt encetarem un llarg trajecte davant els tribunals que es tancà amb una sentència que dictà el Tribunal Constitucional al 1991. En resum, tal sentència considerava que l’establiment d’una diferència entre el tractament de la unió matrimonial i el corresponent a la unió de parella de fet no era arbitrària ni discriminatòria i, per tant, la viuda de fet no tenia dreta a pensió.

En tal pronunciament, tres Magistrats, entre ells el valencià Vicent Gimeno Sendra, van emetre un vot particular, tot i considerant que existia una clara discriminació que vulnerava el dret a la igualtat de tracte fixada a la Constitució, tal i com nosaltres havien al·legat.

El cas d’ Ángeles i alguns més es tancaren, però el problema afectava a un ampli col·lectiu de dones, puix per convicció en uns casos o per altres motius, eixes unions de fet existien i la justícia no podia ignorar eixa realitat. Al final,el Tribunal Suprem en 2021 donaria la raó a les viudes, a instància de la viuda d’un guàrdia civil, tot i que al 2006 un estudi d’experts havia elaborat un informe ampli sobre la matèria. D’ haver-hi actuat amb mes diligència,moltes persones es podrien haver beneficiat del dret a la pensió de viduïtat, tal i como nosaltres preteníem. Passaren dècades reivindicant, i dècades que la justícia no donava una solució justa.

Resulta més que evident el retard de la justícia, sobretot si pensem en una situació que afectava a un col·lectiu ampli de dones, puix encara que la doctrina podria ser d’aplicació als dos gèneres, resulta evident que és al de les dones al que més afectava eixa situació de desprotecció. Al deixar la tasca com a laboralista vaig perdre el contacte amb la meua clienta i possiblement no vaig rebre la sentencia del Constitucional, ignorant que fou d’ ella. Sols constate de quina manera situacions com la que ens ocupa no apareixen als titulars, ni als gran debats públics, com és el cas del que afecta a la justícia, o siga als tribunals, en relació a la seua lentitud, i, també, a l’ inèrcia conservadora dels continguts de certes sentències. Hui , enmig de les ‘grans controvèrsies’ parlamentàries, el legislador té altres situacions legals pendents.