Valencianisme: entre la identitat i la utilitat

Al dos mil quinze fou possible un Govern Valencià de coalició, dins del qual el valencianisme era una pota rellevant, aleshores durant dos legislatures caminaren juntament la tradició socialdemòcrata, el valencianisme, i altra gent de l’esquerra alternativa. Ara, però, després dels darrers comicis tenim la dreta a la Generalitat. Pel temps que porte, i el camí que he fet, trobe que cal considerar d’ on venim i on ens trobem. La gent de la meua generació venim dels anys seixanta: van ser moments de l’emergència antifranquista, i de recuperació del valencianisme d’esquerra. Els primers anys de la dècada esmentada, nasqué allò que els historiadors han batejat com neo valencianisme, que omplí el seu bagatge ideològic amb el Nosaltres els valencians, òbviament amb algunes altres aportacions més. El cas és que el llibre de Fuster obria perspectives, igualment, generà un moviment cívic cultural en gran part del nostre territori. Punt central d’ eixe bagatge va estar la qüestió de la unitat lingüística, així com allò el Països Catalans. La versió política resultant, el Partit Socialista Valencià, de curta vida, donaria resposta a la situació. Des d’aleshores la història seguí el seu curs, ara, dos recents llibres s’ han ocupat de la trajectòria del llegat «fusterià», es tracta de Fet i no desfet de Natxo Escandell, i de Joan Fuster i el pensament Nacional”, d’Antoni Rico, els dos ajuden a entendre la marginalitat del valencianisme polític i els seus dèficits per poder ser opció institucional.

El cas és que el pressupostos «fusterians», en la seua literalitat, van estar presents fins la transició i el procés estatutari. Ja en democràcia, el valencianisme va restar fora de les institucions, i en tant que com moviment cívic continuà reivindicant la unitat de la llengua i la comunitat cultural e històrica representada pels esmentats PPCC. Doncs, la identitat del país, en tant que herència del ‘Nosaltres’, si voleu amb matisos, ha vingut essent l’essència tant del valencianisme polític oficial com del cívic. El relat històric, però, constata la manca de capacitat per accedir a les instàncies de govern i a Les Corts, fins que tingué dos diputats en coalició amb Esquerra Unida al 1987, cosa que com sabeu no dura gaire, ja que el dos es passarem al grup mixt, el resultat va estar que a les següents eleccions la Unitat del Poble Valencià no va reeixir. He de recordar com, en diverses ocasions, he anat apostant per les via de les aliances electorals, en particular amb opcions d’àmbit estatal esquerres i que son receptives a la qüestió nacional.

Als darrers temps, després de reiterats fracassos per arribar a les instancies de govern, vingué Compromís, es van ampliar continguts, així com aliances, igualment, nous paradigmes es van incorporar a les opcions, apostant per la transformació social, deixant de costat la centralitat de la qüestió «identitària». Doncs, tot això, facilità el Pacte del Botànic. Ara, torna la dreta a manar, cal un toc de realisme, o, fins i tot, de revisió. El nostre país, dissortadament, no té el nivell de consciència com a poble com desitjaríem, recordem allò que Josep Vicent Marqués apuntava al dir que érem «un país perplex». Davant d’aquesta tornada enrere, a la foscor i al sucursalisme, fenomen aquest que Fuster definia com una de les nostres principals patologies, cal fer un debat.

Fins ara, sembla que els canvis, per part del valencianisme polític, van cap el pragmatisme més immediat, cas de l’ èmfasi que es fa en el tema del finançament, o en allò de que son el parent pobre de les nacionalitats de l’estat. Alfons Cucó parlava del laberint valencià, pensant en la nostra transició i els problemes que la van acompanyar, ara, ens trobem davant d’altre laberint: articular unes alternatives, conciliant identitat, i nous paradigmes, amb voluntat d’ ampliar el suport ciutadà. La dreta ens emplaça al debat sobre la identitat, és la seua obsessió, interessada per descomptat, puix en eixe terreny considera que li resulta fàcil treure redit. Doncs, parlem i reflexionem.