El gel humanista de Marc Granell

El jurat de l’Associació Espanyola de Crítics Literaris, format per 22 membres, ha decidit enguany atorgar el premi en la modalitat de poesia en llengua catalana al poeta valencià Marc Granell (València, 1953) pel poemari Arran de gel (Bromera). Més enllà de la qualitat del poemari, el jurat ha valorat la trajectòria d’un poeta amb vint llibres publicats que ha sigut un gran dinamitzador de la vida literària de les últimes dècades i mentor dels poetes de les noves fornades, m’agradaria afegir. Este assumpte no és qualsevol cosa. Perquè un dels trets més significatius de Marc i que ha despertat més simpaties envers la seua figura literària ha sigut, justament, la generositat amb els poetes novells com a director de diverses col·leccions de poesia en diferents etapes vitals. Això no haguera sigut suficient si no haguera anat acompanyat d’una pulsió honesta, sincera, fins i tot fraterna, per estimular el treball dels escriptors que s’iniciaven en el món de la publicació.

És un premi també per a la seua generació, la dels setanta, amb excel·lents poetes que renovaren la poesia valenciana i ens feren creure a les noves generacions que la nostra llengua era tan vàlida com qualsevol altra per a expressar emocions i una original i transgressora creativitat en un context de modernitat i avantguarda, alliberant-nos finalment dels prejuís i els complexos precedents del regionalisme. Si bé els membres del grup Torre i l’antologia dels poetes universitaris valencians de Lluís Alpera marcaren el camí a seguir, l’antologia Carn Fresca (1974) d’Amadeu Fabregat va iniciar el vol definitiu de la lírica valenciana fins als nostres dies.

I si fa no fa, esmentaré alguns llibres que al meu grat van ser essencials: Renou: la pluja ascla els estels. RENOU (1976), de Josep Piera, L’esmorteïda estela de la platja (1974) de Salvador Jàfer, Grills esmolen ganivets a trenc de por (1974), de Joan Navarro i, per descomptat, Llarg camí llarg (1977) de Marc Granell. Si de cas, m’agradaria afegir també per l’impacte que van tindre aleshores Plouen pigues (1978) de la carismàtica Fina Cardona, i Àfrica (1976), de Francesc López Barrios. Tots ells publicats en la mítica col·lecció de les tapes blaves de Tres i Quatre.

Però ara la notícia és l’important reconeixement que ha rebut Marc Granell, després que fa quatre anys rebera el Premi de les Lletres Valencianes. La veritat és que la seua poètica sempre ha volat per indrets substancialment diferents dels altres membres generacionals. Poesia existencialista, d’interiorització subjectiva, fins i tot somàtica, de les vicissituds de la col·lectivitat. Les vicissituds del dolor, de les injustícies, de les guerres, de les morts gratuïtes, el valor redemptor de la memòria, l’oblit, l’absència, el pas del temps, l’esperança malgrat tot amb la paraula; la poesia, com a una sentida possibilitat humanista.

Ramon Córdoba, que ha publicat un excel·lent treball sobre l’obra de Granell, diu que el nostre poeta es mou entre la il·lusió i la desil·lusió, entre l’experiència individual i la social, entre la introspecció individual, d’autoconeixement, i la social, destinada a servir de revulsiu de les consciències adormides de la col·lectivitat. En la meua opinió, el seu pessimisme ontològic, sota la influència de la filosofia i la poesia alemanya, com he escrit en alguna ocasió, ha begut de la gran tradició de denúncia de la poesia catalana i castellana, de la sàtira i de l’humor negre; de Celaya, de Blas de Otero, de Pere Quart i de Miquel Martí i Pol. De l’obsessió de la paraula en el temps d’Antonio Machado i, en sintonia amb César Simón, ha begut també de la perplexitat que causa en el poeta el pas del temps.

Encara que els temes d’Arran de gel són els mateixos que ha tractat sempre, sembla que la seua veu lírica, conscient de la maduresa, ha guanyat en plenitud, concisió i claredat. Magnífic el poema dedicat a la llengua, sobretot ara que sembla que de bell nou tornen els enemics. «Hi ha llengües grans, obeses, opulentes,/ cofoies de ser com són, sempre llustroses./N’hi ha, però, unes altres, com tu, petites i esquifides,/sempre amb por de desaparéixer d’una ventada enemiga o un mal pas.» És el gel humanista de Marc Granell.