Recorda Sepharad

Rellegia un paper de Fuster, d’abril del 63, segurament al seu moment jo ho faria, el cas és que no el recordava, ara, al fer-ho, trobe com de nou el nostre escriptor continua sent actual. Doncs, al paper, publicat a Mèxic pocs anys mes tard, Fuster, comentava unes consideracions fetes per qui va estar President de la II República, Don Manuel Azaña, contingudes al seu llibre “ La velada de Benicarló”.El llibre està considerat com un dels millors de Don Manuel, puix, conté, segons sembla, gran part del seu pensament polític. Escrit en moments difícils, constatava el desordre que es produí en el sector fidel a la República als primers moments de la rebel·lió franquista.

Fuster es centra l’ indignació de qui fou detentor de la màxima magistratura de l’Estat , quan afirmava : “ El cabilismo de los hispanos ha estallado con más fuerza que la rebelión militar”. Òbviament, per “cabilismo " ho entenia de esta forma : "Cuando empezó la guerra, cada ciudad, cada provincia quiso hacer su guerra particular”. Seguia Azaña detallant casos concrets: el de la Generalitat de Catalunya,que se ha “alzado con todo”, el “ improvisado gobierno vasco” i continua parlant dels casos d’Aragó, i de València amb “comistajos y enjuagues de todos conocidos...”

Fuster pren el cas de Azaña, en tant que mostra de certa incomprensió envers la diversitat territorial, i de la indignació que el personatge veia com una mena d’ indocilitat de la perifèria envers el centre. Han passat moltes coses, des d’aquella guerra que ens va portar a una dictadura. Podem, però, dir que al si de l’esquerra, eixa visió negativa de les diferencies territorials ha estat superada? A hores d’ara, s’han pres decisions, com la de l’amnistia, que poden contribuir a tendir ponts, alguns històrics personatges, continuen amb els prejudicis de sempre. S’avança, tal vegada de forma improvisada, cap el coneixement dels fets diferencials, malgrat que al nostre cas , el del País Valencià poca cosa. Les precarietats per formar majories de govern, o d’ investidura, obliguen a pactes i acords amb les perifèries de pes, que son Euskadi i Catalunya, tot en unes situacions de complexitat i diversitats socials, ecològiques, igualitàries, o alternatives.

Tanmateix, les opcions territorials perifèriques, tenen que reflexionar, en concret, sobre les circumstàncies que demanen col·laboració, complicitat, o pactes. Fuster, com hem vist, feia crítica del jacobinisme centralitzador, també, però, caldria un esforç, encara que siga per necessitat de mantenir-se’n, per part de eixa perifèria soberanista o de menys de intensitat.

El poeta Espriu demanava a Sefharad “compendre i estimar les reaons i les parles diverses dels teus fills”, igualment, en el mateix poema, predicava que “ siguen segurs el ponts del diàleg”. Pons segurs, doncs, o siga enteses de progrés i canvi, això, és que cal. A més a mes, la presencia d’un dreta, cada vegada més escorada cap l’ intolerància i la regressió, ens emplaça a bastir eixos “ ponts segurs de diàleg”.