La paraula «truà» prové del francés «truand». Antigament, s'aplicava a persones que, amb gestos o paraules burlesques, procurava divertir les persones que tenia al seu voltant. Però, amb el temps, passà a associar-se a aquells que, amb males arts, sovint intentaven enganyar a algú per a traure'n algun profit.

Este vocable es documenta en valencià des de ben antic. En l'anomenat «Procés de Sueca», un conjunt de documents administratius que tracten sobre la mala vida en una comunitat rural, datat en 1381, es fa constar que un tal Nicolau Carbonell és «jugador, truà e de mala vida», que sol freqüentar, a més, «tavernes e altres lochs inhonests». Se sobreentén l'eufemisme.

Tot plegat ha fet que la figura del truà s'haja subtilitzat modernament. Sovint es fon (i es confon) amb la del senyor, personatge vividor, amant de les festes i de la xala, del qual, a pesar de les bones maneres, no et pots acabar de fiar.

Més informació...