El dolor i la poesia

Deia Susan Sontag que la forma més sana d’estar malalt és fugir de la metàfora. Fa quasi mig segle l’escriptora americana reflexionava, en un assaig ja mític, sobre la malaltia i les seues metàfores. Dècades abans Virginia Woolf s’hi va acostar amb una lucidesa extrema a les relacions entre la malaltia i la poesia. Explicava que el malestar físic aporta una agudesa finíssima a la forma de mirar la realitat, i es preguntava per què la malaltia no ha estat un tema central en la literatura, juntament amb l’amor, la guerra o la mort. Reivindicava una reforma en la jerarquia de passions: abandonar l’amor a favor dels quaranta graus de febre. I també, la necessitat d’un nou llenguatge, argumentant que la llengua anglesa, que podia expressar els pensaments de Hamlet i les tragèdies de Lear, mancava de paraules per descriure el mal de cap.

El periodista Joan-Carles Martí acaba de publicar Asimptomàtic, el seu primer llibre de poemes. I inevitablement he pensat en el dolor i les metàfores de Sontag; en Woolf i la malaltia com a estat de gràcia per a la creació poètica. I, també, en Marta Pessarrodona, per a qui la poesia és un streaptease amb els lectors. Que és, en definitiva, el que ha fet Martí en aquesta obra escrita al llarg d’un difícil diagnòstic: despullar-se davant tothom acudint al refugi més segur en els moments menys fàcils, la intimitat del poema com a espai públic de convivència.

Darrere del seu aspecte de periodista del new jornalism sorgit de la redacció en un gratacels del Midtown, amb el posat d’algú que tracta els afers de la literatura amb la mateixa rigorositat que el detectiu d’un crim, Joan-Carles Martí, que sap que la poesia és més de preguntes que respostes i que a la gran literatura s’entra amb dolor, ha necessitat la cura de les paraules per alliberar-se de la por, per pujar al ring i retre-li comptes, com un boxejador, a la vida; a establir un cara a cara amb el fill que va ser i el pare que ha estat, a rememorar la infantesa del nen que encara amaga, a pactar amb les etapes de la vida, a entendre que l’espai és una funció del temps i a negociar amb els qui han conviscut cada moment amb ell: «una casa on cabérem tots va ser impossible». Un llibre que deixa lloc, també, per a les revolucions pròpies i per a les derrotes, construïdes vers rere vers, a partir de la creació d’un paisatge d’una intimitat única. Deia Seamus Heaney que la poesia serveix per donar a les coses una segona oportunitat. Asimptomàtic és això: una bella segona oportunitat amb la vida d’algú que acudeix a la poesia i que sap que només és capaç de perdre i caure aquell qui prèviament ha guanyat i s’ha mantingut, amb fermesa, dempeus.

Suscríbete para seguir leyendo