L’única casa segura

Vinc de Madrid. Fa uns dies celebràvem el Dia Mundial de la Poesia al Teatro de la Abadía, en un acte organitzat per l’Instituto Cervantes i en el que participàvem quatre poetes de cada llengua de l’estat. Luis García Montero i Juan Mayorga presentaven l’acte i donaven la benvinguda als assistents, i mentre això passava, a poca distància d’allí es vivia un dels espectacles més grotescs dels darrers temps viscuts al Congrés. També a València aquella mateixa vesprada el Palau de la Generalitat s’omplia de versos, poetes i representants del món cultural i polític per commemorar el dia dedicat a la poesia.

Crec que tothom -dirigents polítics inclosos- cada vegada és més conscient que en els moments de més crispació social, més necessitat hi ha del gènere. I és un fet que m’alegra molt. Quan em pregunte quin sentit té conformar una vida a través dels versos en un temps en què fins i tot allò intocable, com són les institucions democràtiques, estan veient-se amenaçades amb desmembrar-se, encara pren més significació el sentit que li puc arribar a donar al gènere. A mi la poesia sempre m’ha donat l’oportunitat de viure doblement les coses: l’instant que ja ha passat i per tant, no tornarà, i el que evoque i recupere al reviure’l mentre l’escric. Però sobretot, la poesia em dona segones oportunitats amb el llenguatge. Quan escric un poema, paraules com "drets", "llibertat", o "moció de censura", tornen al seu hàbitat natural, s’allunyen de judicis i prejudicis, de la corrupció del seu significat quan aquestes paraules cauen en mans de discursos polítics buits que s’apropen al feixisme i al fanatisme. Darrerament ho hem viscut àmpliament en l’ús i abús que ha fet Ayuso en nom de la llibertat.

A mi la poesia em salva de la mediocritat dels temps que vivim. Em salva de violadors que són grans estrelles del futbol; em salva del reggaeton, que és (tot i saber-me mal tirar la culpa a un gènere musical), amb tota seguretat, el principal causant del masclisme entre la població més jove; em salva de Vox; em salva d’haver de veure cada dia atònita, astorada, espantada, com s’ha naturalitzat la pràctica dels qui utilitzen institucions que pertanyen a l’administració pública a favor dels conflictes d’interessos. He de reconèixer que això em posa malalta i ho presencie, malauradament, amb massa freqüència al mes.

Un poema, ara mateix, és una mena de protecció antibales; una veritat consensuada, un acord entre dos persones: el qui l’escriu i el que el fa seu al llegir-lo. Escric en una llengua minoritària i, potser per això, la veritable confortabilitat sempre acostume a trobar-la en els llocs més incòmodes. Perquè l’única arquitectura viable, els únics elements capaços de construir un refugi segur, l’única casa possible, sempre és el poema.

Suscríbete para seguir leyendo