Un poema d'amor escrit en marbre

El meu últim viatge llarg de l’any ha estat, aquest mes, a Nova Delhi, la capital d’un país on m’havia promès no tornar mai més després d’haver viscut una experiència traumàtica a Bombay l’any 2018. Però com que les meues contradiccions són les meues esperances, que deia Fuster, allà que vaig anar per participar en un festival de poesia organitzat per l’Instituto Cervantes de la capital índia. El poeta Mario Obrero i jo havíem viatjat el dia abans que començaren els actes perquè volíem visitar el Taj Mahal. A mi tot això de les Set Meravelles del món és una cosa que ni em va ni em ve, a les que la meua ignorància mai no havia prestat l’atenció que mereixen. I ara que torne del Taj Mahal sé que no té cap mèrit haver-me emocionat davant d’aquest monument, però la qüestió és que vinc entusiasmada. Tagore havia deixat escrit que el Taj Mahal és com un poema d’amor escrit en pedra. I jo, que només sé trobar bellesa en l’asfalt, en les grues i els gratacels, crec que mai no he tingut tanta consciència com ara d’haver estat davant d’un monument d’una bellesa eterna. I, certament, és al·lucinant que d’una història tan trista es puga arribar a construir una carta d’amor tan perfecta.

Total, que he tornat molt feliç de l’Índia. Vinc fascinada, fins i tot, de la circulació del trànsit, que és com un ballet. Un dels signes més evidents quan estic bé en una ciutat és quan sona el clàxon d’un cotxe i em gire pensant que estic a Oliva i algú em saluda. I torne tan contenta en part també perquè em feia il·lusió poder anar a una capital d’un país -ara que cada vegada tenim menys oportunitats- que no tinga una dictadura, almenys de moment. Perquè aquests dies que estic netejant l’agenda de l’any que s’acaba i calculant els quilòmetres per l’aire que he fet enguany (exactament 48.090), a quasi tots els llocs on he estat, si no hi ha una dictadura, estan a punt de caure en mans de governs d’extrema dreta.

Entre l’esquizofrènia que vivim a casa nostra, aquests dies he llegit a la premsa que un diputat de Vox a Les Corts ha amenaçat en retirar llibres de temàtica LGTBI de les seccions infantils de les biblioteques públiques valencianes en pobles de menys de 25.000 habitants, perquè segons ell, en els últims anys s’ha intentat manipular la població més vulnerable per imposar un adoctrinament a les aules i a les biblioteques; una demanda que recorda pràctiques de la dictadura militar i del franquisme, i que s’assembla a la realitat actual d’alguns dels estats més conservadors de l’Amèrica del Nord, on en els últims tres anys s’ha batut un rècord històric d’impugnacions de llibres que van des d’autors com Maia Kobabe fins a Toni Morrison. Com a Texas, un dels estats més conservadors del país, on diàriament entra un jove amb una pistola en un Mc Donald’s o passen coses als garatges de les cases residencials a l’estil d’American Beauty. Estem acostant-nos a això, i per fets com aquest m’indignava tant, en el seu moment, quan veia, fa un temps, que en nom d’allò políticament correcte es distorsionaven o es suprimien determinats fragments i passatges que formen part de la nostra tradició oral com va passar amb una llegenda d’Enric Valor, perquè només just un any després d’aquest fet, el mateix polític de VOX que amenaça en retirar llibres LGTBI de les biblioteques públiques, va censurar una revista de literatura infantil. I no passa res i ningú no diu res. I és una animalada, els quilòmetres per l’aire que he fet enguany, però ara que ho pense, veient el que hi ha, tot això que m’he estalviat d’hores sobre la terra.

Amb aquesta realitat, i a les portes d’entrar en l’Any Estellés, fa dies que m’acompanya la relectura del poeta. Realment, passats cent anys del seu naixement, el context d’hostilitat en plena postguerra que va haver de viure el poeta no s’allunya tant de la realitat actual en la que ens inunda VOX. En cada època que he tingut he passat per un -d’entre tants- moments Estellés; des del que s’identifica amb la veu col·lectiva d’un poble fins al que beu dels clàssics llatins per trobar en ells l’experiència del sentiment d’exili. Però ara, més que mai, el meu Estellés és el que reivindica, per damunt de tot, el dret a l’alegria. Que és una de les lliçons més grans que ens ha deixat la seua obra; que malgrat la censura, la por, la incitació a l’odi, la indecència, la crispació, la persecució i les actituds bel·ligerants, a nosaltres ens queda, per damunt de tot, la celebració de l’alegria, que com el poeta de Burjassot, en el gest més senzill de parar la taula ja feia una autèntica revolució diària. Ens queda tot per aprendre d’Estellés. O, almenys, per deixar-nos acompanyar de la seua vocació davant la vida. D’aprendre, fins i tot, que hi ha derrotes amb més dignitat que qualsevol victòria, que deia un altre poeta.

El meu 2023 acaba amb una felicitat que no és absoluta -perquè seria bastant inconscient si diguera això amb el panorama que tenim-, però s’hi acosta bastant. I com que aquest serà el meu últim article de l’any, vos desitge que tingueu un bon Nadal. Als que no vos conec, vos desitge a tots una feliç entrada d’any, i als que vos conec, a quasi tots. I també -i sobretot- als que s’ho juguen tot per les causes perdudes, que són les que més compten. I als que tanquen bars, i als que no necessiten anar de putes, i als que obrin ampolles sense tenir motius, i als que sempre ens esperen en algun lloc, i als desinteressats i a les interessants, i a les que encara utilitzen de tant en tant el punt i coma quan escriuen, i a les que em fan recuperar paraules oblidades, i a les que llegeixen Turguénev i a les que guanyen medalles de boxeig a primera hora del matí.

Suscríbete para seguir leyendo