Barbarismes com el «caloret» els hem pogut sentir o llegir de quan en quan, però tantes transgressions i adulteracions de la parla valenciana, com les que va pronunciar l'alcaldessa de València en tan poques paraules de discurs en la Crida de les Falles, no són fàcils de trobar en intervencions de càrrecs o en textos públics.
Fa uns quants anys, un prestigiós periodista, en una entrevista en Canal 9 a Jorge Martínez Aspar, Champi Herreros i Julián Miralles, els presentà com «Els tres ases del motociclisme», és a dir, els tres burros, en el parlar col·loquial. Com sabem, hauria d'haver dit «Els tres asos», és a dir «campions, cracs, etc.» En les últimes eleccions generals vaig sentir a un diputat de renom dir que «La nostra etapa de govern va ser necessària i determinant per a 'assolar' metes altes en l'estat del benestar». L'amic diputat es clavà en un fangar, perquè sense dominar el registre col·loquial, feia incursions en el culte, i el resultat, entre altres errades, va ser que digué el contrari del que volia expressar, ja que «assolar» és 'arrasar, abatre, destruir completament', 'tirar a pla, a terra'. En canvi «assolir» és 'aconseguir, alcançar'. Algú voldria assolar, realment i definitivament, l'estat del benestar, però puc assegurar que el parlamentari referit, no. Simplement, per ignorància, no l'encertà en l'última vocal (si haguera dit «alcançar», com ho dirien son pare i sa mare, no haguera ficat la gamba). Jo, com deia, en este mateix diari, Jesús Huguet, secretari de Consell Valencià de Cultura, exdirector general de Política Lingüística, poeta i valencià eternament exercent, preferisc un valencià mal parlat que absent o inexistent, sobretot perquè la pràctica fa mestres, i u/una que practique i parle en valencià, encara que siga defectuosament, acabarà parlant-lo de manera comunicativa, entenedora i molt bé. I igual que, parafrasejant a Machado, «Es fa camí al caminar», «El valencià es parla bé, parlant-lo», però parlant-lo dia a dia, en el carrer, en el treball, en les institucions, etc. El «caloret» de Rita ha alcançat/assolit repercussió mediàtica i molt de rebombori pel lloc on es va dir, pel moment i per qui ho va dir, però més allà d'això, el cas/incident posa de manifest la necessitat que els càrrecs públics valencians sàpien expressar-se en valencià, llengua pròpia (i per tant, principal) dels valencians. Com tenia manat Manuel Fraga, que no era ningun segregacioniste: que els càrrecs de la Xunta, en públic , parlaren en gallec. Però en gallec, no en barreges que ni són carn ni són peix.
