el Nadal és un temps de sentiments profunds. Temps d'afermar-se en aquells records vitals i en les experiències gratificants que la vida ens ha regalat. Temps per a cultivar la cuina de casa, la dels dolços, els pastissets i la casca. És el Nadal. Per això em ve evocar el treball amorós i entregat de la mare el dia de la Puríssima, o millor dit, per als puritans al sendemà, que un dia festiu no podia trencar-se per una feina manual a risc de no fer-se bona o no collar. Era el dia de preparar la confitura de moniato, que després serviria per a farcir els pastissets i la casca. Hores de dedicació i especialment de remoure amb el cullerot la pasta, que cremant feia esclatar aquelles bombolles d'aire del fons del perol. Feina tan pesada on calia rellevar a la cuinera per a que els seus braços descansaren. I feina que a algunes cases es repetia dos o tres dies. Quant més es treballava més bona estava.
Les modernors fan que hui els preparats industrials en conserva la desplacen. Una llàstima. Aquella confitura és per a mi un d'eixos records amb flaire proustià que m'acompanya tots els anys. Mentalment, veig encara com al rebost de casa la font amb la confitura que reposava uns quants dies fins fer-lo servir en la fabricació dels pastissets, i passats els dies del Nadal, en la confecció de la casca de Reis. Furtivament, alguna ditada ben llepada arribava a aquella font de dolçor.
Ara et trobes que de fa anys els supermercats ofereixen una versió industrial, en alguns casos envoltada de plàstic, del que denominen roscón de Reyes. Fins i tot els forns tradicionals s'han apuntat a les corrents comercials del consum més desaforat i tot i seguir fent les casques de tota la vida, ara fan també el roscó. Res és nou, ja ho deia l'altre dia Pasqual Molina en parlar del Halloween, del Black Friday, el Pare Noel i d'ací no res del Dia d'Acció de Gràcies. No és cap broma, el meu carnisser em diu que enguany ha preparat les comandes de dos titots farcits per a la celebració de tan gran dia. Com els americans. Són temps líquids on cal aferrar-se a les nostres sòlides tradicions de la terra; tan nostres com la casca. I temps d'esbrinar d'on ve el roscón. Fou Felip V, el de la batalla d'Almansa, i el de «por el justo derecho de conquista», qui exportà el francès roscón, que triomfà, primer a Madrid i que, especialment a partir dels anys seixanta i setanta del segle passat, anà escampant-se per les nostres terres. Els catalans, com sempre, adaptant-lo a les seues formes lingüístiques, dient-li tortell i els valencians, com a molt, adoptant-lo com a roscó. Allò cert és que el roscón industrial avança en marxa triomfal.
Potser que la ràpida integració al sí de la nostra societat tinga que veure amb la seua semblança, per rodó, amb la nostra casca i l'ancestral tradició dels pans sagrats de les grans festivitats de la terra; com per posar un exemple passarà d'ací uns dies amb els pans de sant Antoni. Pans sants lligats des de temps immemorials a les fites que marcaven el camí del sol, on les velles religions lligaven el pa amb el sol, que el cristianisme adaptaria tan bé.
En Nadal, on es celebrava el naixement del Sol Invicte, eren abundants els pans sagrats amb propietats guaridores. No cal parlar de l'essencial i central paper del pa des del naixement de Jesucrist, en l'era que vindria després. Per això no ens deu estranyar la importància de la casca com a colofó de les festes nadalenques, i l'alegria de seguir fent-la a les cases o trobar-la als millors forns i pastisseries.
Parlem d'una coca de pasta d'ametla, sucre i ous, amb el farciment de la confitura de moniato. Cal dir que en altres indrets usen per a farcir, el cabell d'àngel, la carabassa o altres confitures, però la Safor, i especialment la seua marjal, sempre ha proveït uns moniatos de gran anomenada. Coca cuita al forn -foc, que és el sol de la terra- adoptant formes rodones i de color d'or, de simbologia solar. També en forma de serp formant una anella rodona, on la serp que ha estat el símbol bíblic demoníac per antonomàsia, és també el símbol de la vida. Només cal recordar el bastó de Moisés amb la serp, que salvaria a tots aquells que la miraren. I amb ingredients com «l'ametla, signe sexual, maternal i vital. I els ous, que guarden el misteri de la vida. A més de ser santa: On no hi ha pa, Déu no hi habita». En paraules de saviesa d' Alfons Llorens.
És per tot això que no em perd el taller de casques, que tots els anys el cuiner Pere Montalban organitza a Beniopa, amb gran èxit, dins dels actes nadalencs de la Junta de Districte. Tot i que sempre la podem comprar al forn o a les pastisseries. Però perdre'm la il·lusió dels més menuts en arranjar la cistella o el cabàs amb les garrofes i la palla i els papers de seda de coloraines, la vespra de Reis, no és negociable.
Com no ho és emocionar-nos en veure la cara dels xiquets davant de la casca i els regals, dient-li al senyor Rei el verset que mai oblidaran: «Senyor Rei, jo estic ací./ Les garrofes i la palla per al rossí/ i la casca per a mi».
