El mar, tan proper i tan lluny

Un dels millors reportatges bèl·lics de la literatura grega i universal és l’Anàbasi o l’expedició dels deu mil, obra de Xenofont, que narra l’accidentada i llarga retirada dels grecs en territori enemic, després de ser derrotats pels perses, fins que un dia el seu general va sentir cridar als soldats: «thàlassa, thàlassa!», tot felicitant-se els uns als altres, mentre s’abraçaven amb llàgrimes als ulls, perquè havien albirat el mar entre els turons costaners. El mar era un senyal segur de salvació perquè obria el camí de retorn a Grècia i els aproximava a alguna de les pròsperes colònies hel·lèniques de l’Àsia menor. Una expedició amb final feliç per als soldats que havien aconseguit no ser morts o ferits, assetjats per tants enemics.

Entre nosaltres, durant molt de temps, el mar no ha estat massa atractiu. El nostre poble, tan arrelat en altres temps a la terra, format per llauradors i llauradores excel·lents, però allunyats del mar, també separat per la frontera dels aiguamolls improductius. El seu imaginari apareixia sempre lligat al perill, a la por ben real als pirates dels segles XVI i XVII, a la dura vida dels pescadors que s’hi arriscaven per un pobre jornal i que en tantes ocasions s’havien ofegat o desaparegut engolits pel mar. El conreu de la terra, per contra, oferia més seguretat, encara que el treball esgotador de sol a sol anara minvant les forces ben prompte i deixara en els cossos uns clars senyals de sofriment i de vida curta.

Catàstrofes més recents, com les esdevingudes després de la Gran Guerra de 1914, transformades en verdaderes llegendes, com alguns naufragis en la nostra costa, però sense cap transcendència literària, com els descrits en aquella novel·la de Daphne du Maurier, Jamaica Inn, on els ocupants de l’hostal es dedicaven a preparar-los amb senyals falsos. Una narració impossible en les nostres costes baixes, obertes, sense les tempestes de la mar del Nord. Ací estem condemnats a viure dominats per l’imperi de la llum, sense poder somniar fantasies entre les boires del nord, que difuminen els límits de les platges solitàries envaïdes per les marees, entre penya-segats obscurs, com guardians de la terra ferma, la terra dels hòmens. 

També algun que altre forçós aterratge d’un avió a les nostres platges, procedent de l’Algèria francesa i carregat de les borses del correu, en ruta cap a Marsella o Tolosa de Llenguadoc. Les aventures d’aquells solitaris pilots van ser ben descrites i exaltades per l’aviador i escriptor Antoine de Saint-Exupéry, l’inoblidable autor del Petit Prince, també ell desaparegut al Mediterrani durant la II Guerra Mundial, que va alçar acta, en la seua novel·la Courrier Sud, del testimoni ple d’heroisme quotidià dels pioners de l’aviació al servici del transport i del comerç.  

Des de les nostres platges urbanes actuals, sembla que el mar s’ha domesticat i que aquelles pors i prevencions ja són cosa del passat. També al mar li ha arribat la banalització cultural imperant en el nostre temps. La naturalesa, com en qualsevol joc de cartes, sempre guarda alguna sorpresa. Ara que s’hi comencen a vore els estralls del canvi climàtic, van apareixent també les profecies més apocalíptiques sobre el futur de les nostres costes en forma d’un avanç imparable de la mar, com si desitjara conquerir terres i submergir-les en el seu líquid imperi, per mostrar així la seua victòria definitiva sobre els qui vivien sense fer cas de les seues escomeses i volien, contra tota raó, posar límits a la seua potència. Van multiplicant-se els exemples de les illes abandonades pels seus pobladors o els imminents perills de les terres guanyades al domini del mar, defensades per murs que ja comencen a clavillar-se a penes la mar ha fet una demostració, com un assaig, del seu immens poder de destrucció.  

La lenta contemplació del mar invita a transformar-lo en la imatge de la por al desconegut, a l’absència de límits, sense on poder recolzar-se o buscar recés. Apareix així el mar com una expressió de la lluita interior, dels oposats desigs, de les passions enfrontades, com els vents contraris que descrivia Ausiàs March, en dir que així «com la mar se plany greument e crida / com dos forts vents la baten igualment», també els humans viuen sempre en tensió, angoixats per la constant lluita entre la carn i l’esperit. El mar tempestuós també expressa situacions existencials al límit, és a dir, aquelles que assenyalen l’hora de la veritat i la mort ja no és una possibilitat llunyana sinó ben real, quan ja és el moment de dir allò que ni tan sols es confessaria al sacerdot en el sagrament de la penitència, com també exposava el nostre poeta, amb la seua contundència habitual: «La gran paor traurà al llum los secrets / que al confés descoberts no seran».  

Potser, en passejar algun dia a la vora d’una mar en calma, tornen les seues profunditats a dir-nos paraules de salvació, de conhort, d’anunci de retrobament amb els oblidats paisatges del nostre esperit, aquells que van fent-nos i refent-nos, com les ones, plàcides o enfurismades, que van arribant a la platja de la nostra vida.