Joanot Martorell, una vida excessiva

En el Quijote, en fer-se la selecció dels llibres del cavaller per a cremar-los, quan apareix el Tirant lo Blanc, els elogis arriben a ser de gran entusiasme per ser l’obra «un tesoro de contento y una mina de pasatiempos». En altres moments de la novel·la, s’hi tornarà a esmentar el Tirant, sense dir-ne el nom de l’autor, pel fet que la traducció que Cervantes va llegir, la de Valladolid de 1511, no el va esmentar en la portada. Cervantes va elogiar encertadament el realisme del Tirant, tan diferent de la resta de les novel·les de cavalleria. Quan el nostre don Gregori Maians preparava la important biografia de Cervantes, pels anys anteriors a 1737, va voler llegir el Tirant, d’acord amb el seu rigorós treball crític, però no en va trobar cap exemplar a València, mentre en altres llengües europees encara era editat.

El Tirant va ser ben prompte traduït a l’italià per encàrrec d’Isabella d’Este, cunyada de Lucrècia de Borja, o del seu fill Frederic, marquès de Màntua, segons l’edició valenciana de 1490, amb diverses reimpressions i altres edicions posteriors. El jesuïta Joan Andrés i Morell, professor de l’antiga universitat de Gandia, exiliat a Itàlia des de 1767, parla de Martorell en la seua monumental obra sobre la literatura universal, tot basant-se en el judici de l’erudit italià Antonio de Bastero, en 1724, el qual comparava el nostre autor amb Bocaccio pel seu paper en la fixació de la llengua de caràcter narratiu en la nostra literatura. 

La biografia de Joanot Martorell és d’una complexitat que sorprén. Nascut a València, al voltant de 1410, en el si d’una família de la noblesa mitjana establida a Gandia, des de l’època de Jaume I, posteriorment vinculada a la cort ducal de Gandia i a la cort reial a principis del segle XV. En morir el seu pare, Joanot, per testament, fou declarat el seu hereu universal, tot i no ser el primogènit dels fills. A més d’algunes possessions, heretà deutes i problemes. Amb certa freqüència, segons els costums cavallerescs de l’època, va recórrer a la violència, com en el desafiament amb el seu cosí Joan de Montpalau, per haver faltat a la promesa de matrimoni a una de les seues germanes. Un desafiament que el portarà a Anglaterra i de retorn, a Portugal, amb el resultat de més deutes. La seua precària situació econòmica en la preparació del matrimoni de la seua germana Isabel amb Ausiàs March, l’obligà a vendre una part de les possessions de la vall de Xaló per tal de poder pagar el dot corresponent. En alguns moments va practicar el bandidatge i va ser empresonat. Després anirà, des de Barcelona, a Nàpols, per tal d’aconseguir algun càrrec en la cort d’Alfons el Magnànim. En 1452 tornà a València, però ben prompte passà a Barcelona i Mallorca en el seguici del príncep de Viana. Després de la mort del príncep, va tornar a residir a Barcelona i participà en algunes missions de caràcter polític en temps de Joan II. Finalment, va morir a València, possiblement en 1465, sense fer testament, pobre i sense descendència reconeguda.  

Al voltant de la biografia de Joanot Martorell encara continuen existint certs equívocs, ben notoris en alguns dels més importants estudis sobre el Tirant, de tal manera que, per exemple, la pèrdua de totes les senyories de Joanot Martorell, en especial Murla i Benibraim, a la vall de Xaló, es pot datar entre 1439 i 1444, de tal manera que les va vendre per no poder pagar els deutes que tenia, quan Murla, evidentment, no pertany a la vall de Xaló, sinó a la de Pop, tal com va exposar l’historiador Severino Giner en la seua extensa Historia de Murla (1995), on va advertir que tot ve de la confusió entre Murla i Murta. Uns anys abans sí que Guillem Martorell, avi de Joanot, havia estat senyor de Murla i del seu castell, però en temps del seu fill Francesc, en 1415, estes possessions van passar a la família Castellví. 

Un problema que ha produït diverses teories és el de l’autoria del Tirant, redactat entre 1460 i 1464. Joanot, sempre amb problemes econòmics, va empenyorar el manuscrit del «llibre apel·lat Tirant lo Blanc» al donzell català, resident a València, Martí Joan de Galba, en 1464. Després de 26 anys, Galba, en l’any de la seua mort, 1490, el va fer imprimir. Durant algun temps, la crítica literària va considerar Galba com l’autor d’una part de l’obra i de la revisió general del llibre. Actualment hi ha una creixent unanimitat en considerar a Martorell l’únic autor de la novel·la, tot i que encara hi ha alguna proposta respecte de la intervenció d’alguna mà desconeguda en alguna part del llibre. El que era normal en les impremtes d’aquella època, com certes manipulacions del text, no invalida l’autoria efectiva de Martorell per al conjunt de l’obra. 

L’única obra de Joan Martorell ha portat a creure en una certa identificació entre la seua vida i el llibre, tot deixant de banda les nombroses fonts literàries del Tirant. Algunes tendències de la crítica literària han treballat en la interpretació de l’obra de qualsevol autor des de la identificació amb la seua biografia, mentre uns altres defensen l’autonomia del text, que s’ha d’interpretar des de la seua coherència verbal interna. Un fet ben evident és que la vida de Joanot Martorell pot donar peu a un bon grapat de novel·les, des del protagonisme d’aquell cavaller que viatjava per països i continents amb tanta facilitat en ales de la fantasia, tot perseguint fama i glòria, uns ideals que no va aconseguir mai mentre vivia.