Els ninots i els seus silencis

Quan els ninots reproduïen les faccions d’alguns veïns del barri, com eren identificats fàcilment no els calia parlar. Inclús alguns podrien repetir les paraules, iròniques o bròfegues, que en tantes ocasions els havien escoltat en les seues baralles quotidianes. Ara, com molts dels ninots són de catàleg, l’espectador sent curiositat per saber què es diran els uns als altres, sobretot en les llargues nit en capella, en espera de la sort final.

Si els ninots, per allò de tindre alguna traça humana, encara conserven algun sentiment, possiblement hauran sentit un poc de llàstima per tants rostres tacats per la tristesa que han passat per davant la falla sense alçar els ulls i també s’hauran alegrat amb els jóvens encara curulls de futur. Potser hauran sentit dir allò de «estigueu contents amb els qui ho estan, ploreu amb els qui ploren», una autèntica lliçó d’empatia, encara que s’haja pronunciat ara fa prop de 2.000 anys. De totes formes ara és convenient consultar a la influencer de capçalera, per si d’ahir a hui ja no val això de l’empatia i cal ajustar-se a la moda més actual, encara que siga efímera.

No sabem què li ha dit la mare al fillet, però en assenyalar-li el ninot més lleig de la falla, el xiquet ha esclafit en un plor dels que trenquen el cor. Fer-lo calmar pareix una missió impossible. Què li haurà dit el ninot amb les secretes paraules que només pot entendre un xiquet?

A un que té fama de negociant no li ha fet gràcia el ninot ric, amb panxa i tot, disposat a comprar el que siga, fins i tot l’amor, encara que el pes de la bossa d’or siga tan temptador, però que no pot véncer al jove ninot, ben segur de l’estima de la promesa, que espera discretament un poc allunyat de la ridícula escena.  

El ninot més tímid, mig amagat darrere d’una porta entreoberta, no gosa ni obrir la boca. Li fa por tot, encara que en el seu interior té el seu punt d’orgull i pensa que té mèrits més que suficients per a ser més que molts altres que, tret de la seua facilitat de paraula, en realitat no tenen res a dir de verdadera substància i pes. Com li agradaria que algú tancara la porta i poder així amagar-se i desaparéixer de la visió dels humans. 

Un adolescent, que no ha escrit mai cap poema d’amor, s’ha quedat impressionat per la bellesa d’una nina de la seua edat, que entre els ninots, a penes s’hi fa de notar. Li recorda aquella simpàtica companya de classe, que sempre fa rogle i que ell considera inaccessible. Serà capaç algun dia de dir-li, amb escollides paraules, els seus sentiments per ella o les paraules es convertiran en un balbuceig infantil?

Els ninots, segons el protocol més estricte, guarden les mirades més plenes d’admiració i afecte per a les falleres majors i les seues corts, siguen les del barri o de visita d’altres comissions. Entre els ninots, amb total seguretat, no s’hi troba cap possible mantenidor, privats com estan de la paraula, però més d’un haurà sentit no poder dir en veu alta el que suscita la vista d’un pomell de joventut. Va ser una ocasió perduda el comentari sentit al taller sobre l’organització d’un curset accelerat per ser mantenidor, però ell va nàixer mut i així serà per sempre.  

El silenci, en la nostra època, ja fa temps que va ofegar-se amb la marea alta de les paraules sens fre, dites sense cap intenció de comunicar res, amb el desig d’esborrar l’avorriment de la vida. El silenci dels ninots invita a recordar que en algun moment també arribarà la calma al casal faller i caldrà arreplegar, entre els bocins de la festa, tot allò que encara podrà servir per a encendre el foc de l’amistat i de l’amor. En contemplar, vora la llar, en silenci, com s’alcen les flames algú sentirà en el seu cor les paraules que desitjava sentir i que no gosava ni imaginar. El foc del silenci és un cauteri que cura, que allibera. 

Algun dia hauríem de donar als ninots la paraula, retirar-nos discretament i escoltar la seua enraonia. Seria un experiment d’alt risc perquè en espera de la immediata desaparició en la foguera, amollarien aquelles veritats que a ningú li agradaria escoltar, de tan directes i profundes. L’experiment, sense tant de risc, pot ser simplement deixar que el nostre silenci interior comence a parlar, a dir-nos tot allò que possiblement hem oblidat i que en altre temps ens va omplir el cor d’entusiasme, de bons propòsits, però que el tràfec de l’existència ha esborrat i que ara, com el foc nou, tornen a reviscolar com una promesa d’esperança i futur.