La festa dels llibres

La coincidència, en uns dies de diferència, del traspàs de Miguel de Cervantes i William Shakespeare, al voltant del 23 abril 1616, va quallar en la Festa del Llibre, com un motiu més per tal d’aproximar-se al més poderós instrument de difusió cultural que s’ha produït en la història de la humanitat. Les novetats que s’hi publiquen, les activitats al seu voltant, la presència dels autors i tants més esdeveniments, fan possible que durant uns dies el llibre siga el centre d’atenció d’una part important de la població, que en altres circumstàncies, no hi accediria. 

En realitat, cada llibre és una festa, perquè obri la possibilitat d’una nova experiència per la coneixença de personatges, d’altres èpoques, problemes, fets reals o inventats, que animen a entrar en diàleg, a obrir-se a la societat, al món exterior i, sobretot, al món interior íntim, divers, contradictori, de tantes figures humanes que l’escriptor ha pouat en l’observació dels altres, en la seua fantasia i més encara en la pròpia introspecció. En definitiva, contra la tendència tan humana de tancar-se, de defensar-se, la lectura, mentre obri portes al món, ajuda al propi coneixement, que és una de les missions més altes dels humans.

De totes maneres, les tan repetides exhortacions a la lectura, com la tot just exposada, poden arribar a tindre els mateixos efectes que les enigmàtiques instruccions que acompanyen a qualsevol aparell electrònic o al lligall de fustes que volem convertir en un armari o una prestatgeria. Després d’una ràpida ullada, les suposades guies aniran a unir-se a d’altres en un calaix on seran oblidades indefinidament. Aleshores posarem en pràctica la vella experiència de prova i error, com qualsevol aspirant a científic.

Deixem que cadascú, per ell mateix, descobrisca la lectura, siga per plaer o siga per deure professional. En algun moment trobarà aquells llibres que li fan el pes, que l’animen a conéixer les persones, el nostre món o a fer-se preguntes que possiblement no gosaria compartir amb ningú. Així, sense cap imposició, cadascú guardarà els seus llibres predilectes, a vegades un fragment, un poema, una frase, com una part visible o secreta de la seua personalitat, de la seua manera de ser al món o de relacionar-se amb els altres companys de camí.

Sempre trobarem algun moment per a llegir. Per a alguns, una lectura en la soledat d’una vesprada de pluja, amb música de fons, potser siga un d’aquells moments que més assemblen a la desitjada pau interior, mentre el món fa el seu erràtic camí. D’altres, en l’autobús o el tren, mentre s’aïllen de les rutinàries converses dels viatgers, camí del treball o de l’estudi, hi trobaran també un espai de confort, de sentir-se protagonistes d’alguna història que va més enllà de la grisor quotidiana. Cadascú, en definitiva, tindrà, per la lectura, alguna revelació especial, com enviada a ell per un misteriós missatger tan sols fet de tinta i paper. 

El lector, ja un poc avesat a navegar pel mar immens dels llibres, possiblement ja s’haurà curat de l’aparent importància dels «cànons literaris» més o menys imposats per alguns experts suposadament revestits d’autoritat o per certs plans d’ensenyament que aspiren a convertir els infants en disciplinats lectors. Uns mètodes o propòsits, val a dir-ho, que s’assemblen sospitosament a les dietes per aprimar-se en un tres i no-res o aprendre una llengua en una setmana ben justeta. En realitat l’impossible i absurd projecte de llegir aquelles obres que «tota persona culta» hauria de conéixer, habitualment una cinquantena, no és altra cosa que publicitat encoberta, eurocentrisme o el que corresponga a la llengua i país del patrocinador. Per sort, l’univers dels llibres està en expansió contínua, inabastable.

A d’altres els agrada repassar llibres vells, aquells que guarden sorpreses com una flor o una fulla seca, el nom del propietari o lector, un bitllet de tren, unes ratlles d’una carta o els dibuixos maldestres nascuts de l’avorriment en un llibre escolar. Com també l’obsessió de posseir una determinada edició d’un llibre famós, com en tantes històries de sinistres bibliòfils.

Com un homenatge al llibre caldria repetir-se aquella recomanació que diu: «no passes un dia sense llegir, escoltar o escriure alguna cosa que acresca la teua erudició, el teu judici, la teua virtut». S’hi tracta d’una de les nombroses joies del tresor de la Introducció a la saviesa o Introductio ad sapientiam, del nostre Joan Lluís Vives, publicada en 1524, tan lluny de València, la seua terra estimada.