Un soldat de 1894

Hi ha ocupacions que sempre deixem passar, com la de mirar les caixes plenes de papers i moltes coses de poc ús, que el temps i una certa desídia han anat amuntegant al porxe. Papers de família que potser encara guarden sorpreses, dades curioses o algun bocí de carta que parlava d’un amor de joventut. Això sí, entre els plecs de la paperassa, ben segur que no lluirà l’or d’alguna dobleta. De sobte, com un mapa del tresor, hi hem trobat un sobre amb un expedient militar, per algun desconegut motiu molt ben guardat, com si el seu destinatari haguera volgut conservar-lo com un talismà o potser, més pràctic, com un salconduit. Tot i que els noms del document ja diuen ben poc, el nom i cognoms del titular tenen una evident relació familiar, encara que siga totalment desconegut, després de saber que havia nascut en 1871.

Els quatre fulls del document, encapçalats per un imposant escut de l’exèrcit, envoltat de victorioses banderes, té, al marge superior, una quasi esborrada anotació manuscrita que diu així: «L por enfermo Gandía». De sobte, la curiositat ha augmentat ràpidament i la lectura del document ja és una obligació peremptòria. Tot un senyor coronel d’un regiment, en nom del capità general de València, li concedix una «llicència il·limitada», és a dir, el fet de passar a la reserva activa, una situació que durant uns anys el posarà a disposició de l’exèrcit per si el criden en cas de necessitat o guerra. Això sí, com ha estat en servici actiu des de 1891, podrà contraure matrimoni al cap de tres anys i un dia, perfectament acomplits per haver obtingut la llicència al març de 1894, d’altra banda, d’acord amb el reglament, reconeguda després de presentar-se a l’autoritat municipal de Gandia.

Ara, amb una curiositat en to major, volem saber qui era aquell soldat llicenciat en 1894. El document, d’una manera precisa, va informant sobre els seus pares, la data del naixement i el lloc, l’edat que tenia quan va començar a «servir al rei», però arriba un moment, en donar una informació més personal, que l’interés per conéixer aquell llunyà parent és cada volta més gran. Les seues dades, perfectament definides, ens parlen d’un xicot de 19 anys, llaurador, solter, catòlic, que no sabia ni llegir ni escriure i que físicament era ben normal, amb una alçada de 163 centímetres, de bon color, de cabell castany, ulls marrons, nas regular i sense cap senyal particular. Després de tres anys, se’ns diu que està malalt. El que sí sabem de ben cert és que la família no ha pogut pagar la seua redempció en metàl·lic, ajustada per la llei, i s’ha incorporat al servici en companyia d’altres companys de classe baixa, pobres com ell i sense mitjans per escapolir-se d’uns anys d’instrucció, guàrdies, treballs rutinaris de neteja i una més que poc abundant o saludable alimentació.

Al jove llaurador, separat de la família i del treball de cada dia, la caserna pareix que no li ha anat bé, encara que siga a la propera Xàtiva. No coneixem la seua malaltia ni si ha estat medicat. En tornar a casa, no haurà pogut retornar al treball de l’horta ni portar un jornal a casa, tan necessari en aquelles economies més de subsistència que productives. A la caserna, a més, moltes voltes no haurà entés les ordres en castellà i ben segur que haurà rebut algun castic. Ara, a casa, algú que sap llegir i entén un paper oficial, li haurà explicat que cada any, a l’octubre, s’haurà de presentar a la preceptiva revista, amb el consegüent viatge en tren a Xàtiva, encara que les despeses aniran a càrrec de l’Estat. Al document, en anotació manuscrita, hi trobem que «este individuo va socorrido de pan hasta la fecha y de haber hasta el día 20», de tal manera que durant el mes d’octubre de 1894 podrà presentar-se a la revisió anual pel seu caràcter de reservista actiu. 

El document ha sigut referendat per cinc oficials militars, com una mostra inequívoca de la desproporció entre el nombre de soldats i l’excessiva abundància de càrrecs. Ben prompte, en febrer de 1895, començarà l’última guerra de Cuba, que acabarà amb la pèrdua de les restes de l’antic imperi colonial espanyol. Potser ara entenem perquè el document va ser conservat amb tanta cura i amb el propòsit de fer valdre que havia estat llicenciat per la seua situació de malalt, una condició que feia difícil el retorn al servici actiu.

Ha passat segle i mig des del naixement d’aquell soldat llicenciat en 1894. Tot i no tindre un document gràfic d’aquell xicot, ara, des d’un expedient militar, possiblement va apareixent el que significava per a aquells jóvens «servir al rei» i trobar-se amb l’amenaça d’una guerra a milers de quilòmetres de la terra nadiua. Per un instant, uns vells papers l’han retornat a la vida, i ja no estriparem aquell document perquè, d’alguna manera, ens pareixeria que contribuïm a una segona mort, la definitiva desaparició de la seua memòria. Quan passen els anys, ¿quina memòria es conservarà de nosaltres, sense cap suport que parle de la nostra existència, sense haver deixat al paper un mínim rastre del que vam ser, de les nostres vicissituds, dels nostres somnis? ¿Potser la nostra memòria anirà associada a algun impuls elèctric volant erràtic per l’espai infinit?