Sempre ens quedarà Roma

A vegades la vida, amb els seus sotracs i acceleracions, s’hi convertix en una cursa d’obstacles, com si cada passa ens allunyara de les certituds pairals, és a dir, d’aquells senyals del camí que donaven seguretat, com un secret fil d’Ariadna, a tot allò que ens sobrevenia en el camí familiar, de sobte transformat en senda desconeguda, o pitjor, en un esborrat senderol per les tempestes de la història. Així cadascú, cada grup humà, buscarà la seguretat d’alguna pedra blanca per tal de fugir de les volubilitats dels temps, de tot allò que trenca projectes i realitats que ja consideràvem iniciats o enllestits venturosament.

Nosaltres, en la cruïlla dels temps incerts, també haurem de buscar la pedra blanca que ens oriente i ens ajude a seguir caminant sense destorbs. Si mirem d’on venim, nosaltres no hem tingut castells feudals, amb el seu prestigi romàntic, ni monestirs poblats per sants i savis, ni cap universitat on formar-se i discutir sobre les novetats del pensament nou, ni cap trobador que recorde les gestes d’amor o de guerra, ni cap delicat poeta del «dolce stil novo», ni cap artista que dissenyara i alçara íntimes esglésies romàniques o altes i lluminoses catedrals gòtiques. Nosaltres vam nàixer entre alqueries o llogarets de pobres camperols, fidels a una religió aliena, preocupats pel treball de cada dia i de l’escassetat del menjar per a l’extensa família, sempre atents a la monotonia de les estacions i al caprici de l’oratge, que ni podien saber que la paraula cultura ve de cultivar, del conreu de la terra i de l’esperit.

Nosaltres, entre tanta foscor, vam escoltar paraules que no acabàvem d’entendre, però que ens obrien a tot un món nou. A l’església, el llatí ens animava a lloar Déu «a solis ortu usque ad occasum», de l’eixida a la posta del sol, és a dir, en cada moment de l’existència. Els governants i els seus oficials ens trametien les ordres del rei Jaume i els seus successors, els anomenats Furs, que ja en el seu pròleg avisaven que «cum sint iuris precepte honeste vivere», que la llengua vulgar traduïa així: «Com manaments sien de dret honestament viure», com una invitació a confiar en la llei com una ajuda per a viure bé. D’alguna manera començaven a sentir que hi havia un ordre superior que vetlava per cadascú de nosaltres, per cada poble.

Illetrats com eren, la nostra confiança va anar creixent cada dia en descobrir que no ens faltava el pa, el «frumentum» o forment, el blat generós convertit en la farina que les mares preparaven amb el llevat i fenyien amb tanta fermesa com delicadesa mentre li marcaven la creu, ja en la proximitat del forn que el dauraria i el faria tan bo i nutritiu. Després, a la taula, la llesca de pa enriquida per l’abundant oli de generoses oliveres i la bona companyia del vi que tenia un tast de dolçor de moscatell. Sabíem, a més, que si, per dissort, algun dia ens faltara el blat, per segurs camins ens arribarien els queviures des d’altres terres i pobles.

I passaren els segles i aquelles seguretats s’hi vestiren d’altres modes i costums, però també alguns erudits van començar a lligar caps mentre estudiaven les monedes, les restes de taulells, ceràmiques i inscripcions que, cada volta més, apareixen en llaurar els camps o construir cases i alqueries. Aquelles mostres del passat, perfectament treballades, parlaven un selecte llenguatge de cultura sòlida. Inclús les làpides mortuòries seguien informant de persones, famílies, afectes i oficis, amb un evident propòsit de deixar, per a la posteritat, els noms dels qui havien treballat, somniat i sofert en les mateixes terres que ara tenien uns altres cultius, tan diferents d’aquells camps de blat, amb les espigues daurades pel sol en espera de la sega i l’alegria de la collita plena i abundant.

La nostra societat actual, tan apressada i poc inclinada a la reflexió, encara guarda tresors que poden contribuir a una bona vida, a retrobar la pau i comunicar-la als altres companys de camí. Un dels tresors, el més preuat, és la paraula, és a dir, aquella capacitat de construir, posar ordre i sentit a tots els fragments que la vida de cada dia va esmicolant, com un trencadís de difícil composició. La paraula és també el vigia que avisa si els que anuncien les noves de les batalles culturals i socials, són dignes de crèdit o no. Destriar el gra de la palla, tan abundant després de la sega de l’arròs i que, si cal cremar-la, ja podem preparar-nos que el fum ens dificultarà la respiració i també enfosquirà l’enteniment. Tot amb tot, el risc sempre hi estarà present, com un peatge que caldrà pagar per tal d’avançar pel camí i així arribar a la meta.

Les àmfores que un dia van estar plenes d’oli o de vi, ara salvades del sepulcre de la mar, ens poden ajudar a entendre que tant el recipient com el contingut, ja quasi esvaït, encara parlen un llenguatge que tots entenem, el de l’obra ben feta, amb el segell de procedència, sense les habituals falsificacions del mercat actual. Una paraula que aspira a dir la veritat, a no fer-la moneda de canvi dels poderosos i els seus clients, amb la missió de repartir el pa de forment, pastat en l’aigua clara de la sinceritat i la confiança, el pa que dóna forces per a fer camí i retornar a casa, a la Roma eterna.