Els primers humans, els nostres veïns

L’estiu és l’època adient per a les campanyes arqueològiques. Els dies són llargs, l’oratge és estable, sense a penes pluges. Els arqueòlegs, els professors, els alumnes, tenen ara unes setmanes, robades a les vacances, per a poder furgar en els estrats, obrir galeries i pous, i si les troballes acompanyen la dura tasca de cada dia, experimentar-ho com el millor dels premis per compensar l’esforç que s’hi ha esmerçat, amb la convicció que el treball encara haurà de seguir durant anys si el jaciment s’ho val i la seua lectura té interés.

Les muntanyes litorals de la nostra comarca, amb la transició entre el sistema Ibèric i les serralades bètiques, constituïxen un escenari prehistòric de privilegi per poder seguir l’evolució, des del paleolític mitjà i el superior fins al neolític, del poblament humà, les seues formes de vida i supervivència, la presència de diverses espècies humanes i la seua evolució i, en algun cas, la desaparició, les creences, la indústria lítica i l’art, entre altres aspectes.

La mateixa abundància de llocs d’habitatge, ocasionals o permanents, ha cridat des de ben antic l’atenció dels curiosos i dels erudits, com és el cas de l’escolapi Leandro Calvo que va fer conéixer en 1884 la importància d’algunes de les coves més interessants, com les del Parpalló, Bolomor i Meravalles, entre altres. En 2018, Carles Miret en el seu llibre La investigació de la prehistòria a la Safor-Valldigna, publicat pel CEIC Alfons el Vell, hi exposà una valuosa síntesi dels treballs, acadèmics o de divulgació, sobre les aportacions que s’han produït al llarg de més d’un segle gràcies a les campanyes oficials i privades per a conéixer el nostre patrimoni prehistòric, sense oblidar que tota investigació sobre els nostres avantpassats sempre és una ben oportuna ocasió de reflexionar sobre l’evolució humana i tot allò que hi va unit, com és l’origen de la vida, en quin moment vam ser plenament humans, quins elements genètics tenim procedents d’una altra espècie i moltes més preguntes.

La investigació d’un passat amb un recorregut temporal tan immens, de fet ha produït més preguntes que respostes, un resultat perfectament normal en qualsevol investigació científica que tan sols és un moment en l’avanç del progrés del coneixement humà. Les preguntes seguiran possibilitant l’estudi de qüestions de gran importància també per al nostre present i per al futur de la humanitat. Unes preguntes que plantegen els canvis climàtics produïts des de fa uns 300.000 anys quan començaren a habitar en les nostres terres els humans neandertal, la transformació del paisatge amb la fauna i la flora, les causes de l’extinció d’algunes espècies humanes, entre altres qüestions.

En un espai de pocs quilòmetres, entre la Valldigna i el massís del Mondúver, van viure els neandertals, una espècie humana extingida que, des de fa uns anys, ha interessat extraordinàriament fins i tot a l’opinió pública. La cova del Bolomor, amb una seqüència estratigràfica entre 300.000 i 100.000 anys a.C., presenta un ampli ventall de qüestions d’interés actual, com són l’ús controlat del foc, les causes de l’extinció d’aquells caçadors i recol·lectors, els possibles significats de la pràctica d’enterrar els morts i les seues aportacions al nostre ADN, que s’hi produïren en data molt anterior i en altres llocs, pel fet que quan van arribar a les nostres terres els hòmens cromanyons, els neandertals ja feia molt de temps que s’havien extingit. Evidentment cap animal enterra els seus morts, tan sols l’ésser humà ho fa. Els neandertals formaven grups familiars que produïen estrets lligams emocionals, que s’hi farien més evidents en ocasió de la mort d’algun membre del grup, tot i que no sabem com ho expressarien. La transferència de les nostres actituds i pràctiques actuals sobre la mort i el dol poden contaminar la interpretació de les dades que hi ha sobre les diverses formes d’enterrament i la mateixa relació amb els morts.

La seqüència temporal i estratigràfica de la cova del Parpalló correspon a bona part del Paleolític Superior, és a dir, des del 35.000 a.C. fins al Neolític. El seu primer poblament pels humans moderns cromanyons i els següents sapiens, hi han deixat algunes restes, però potser l’aportació més notòria del Parpalló són les més de 5.000 plaquetes calcàries gravades i pintades, la més gran sèrie europea d’art moble. Les restes, a més, d’una diversa fauna, adaptada segons els canvis climàtics, fan d’esta cova un interessant mostrari de les espècies que van tindre el seu hàbitat des de l’espai muntanyenc a les zones humides properes al mar. La indústria lítica, entre altres aportacions, fa possible conéixer la seua evolució i les tècniques que s’hi empraven en la seua construcció.

Després del llarg camí de l’evolució, els sapiens sapiens són els únics éssers que s’hi fan preguntes pel significat de la seua pròpia existència, de tal manera que ho poden comunicar pel llenguatge articulat. Són les mateixes preguntes que poden ser expressades per qualsevol adolescent o per un Albert Einstein, sense distinció. És per això que als humans ens vindria bé tindre un «centre d’interpretació» permanent, com els que informen en alguns jaciments prehistòrics, que no seria altra cosa que la cultura, el nostre gran codi d’interpretació de l’home i del món.