La dormició de la Verge

Al ple de l’estiu, el dia quinze d’agost, l’Assumpció de la Verge Maria era una de les grans festes de la nostra ciutat, quan encara era marcadament llauradora. Era la festa que les jóvens omplien de flaires de gesmil mentre uns populars divertiments regalaven alegria i expectació a grans i menuts. L’església major, la col·legiata, dedicada a l’Assumpció, era el punt de reunió de rius de fidels que acudien a celebrar la festa de la Mare de Déu, assumpta al cel en cos i ànima. El nom d’Assumpció, amb totes les seues simpàtiques varietats col·loquials i familiars, encara era molt freqüent entre les dones. Les profundes transformacions de la societat, amb vacances reglades, han deixat en la penombra una celebració de gran tradició i significat, però que la litúrgia cristiana continua atorgant-li el paper rellevant que té des de fa segles.

La festa de l’Assumpció és la més antiga de les dedicades a la Verge Maria, amb la denominació de Dormició o Trànsit, per tal d’evitar l’al·lusió a la mort. A l’Orient cristià, l’Assumpció era celebrada cada any amb una solemnitat especial, de tal manera que els grans teòlegs orientals consideraven el gloriós trànsit de Maria com una conseqüència necessària de la seua condició de Mare de Déu. La celebració a la Roma pontifícia ben prompte va assolir una excepcional importància, de tal manera que la dedicació de la basílica de Santa Maria la Major es va produir en el mes d’agost en temps del papa Liberi (352-366). La celebració era precedida per una vigília de dejuni i una processó nocturna, i ben de matí la missa de la festa, de gran solemnitat, marcava el moment central de l’Assumpció de Maria. La fe del poble va anar completant-se amb la reflexió teològica sobre l’origen de Maria en la seua immaculada concepció i en el seu final gloriós, és a dir, l’Assumpció, sempre en relació amb Crist ressuscitat, el fill de Maria.

L’expressió artística de l’Assumpció de Maria en l’art bizantí, tant en mosaic com sobre metall, presenta una composició, continuada durant segles, amb Maria al llit, vetlada pels apòstols, mentre Jesús baixa del cel per recollir la seua ànima, representada per una figura més menuda. La caracterització dels apòstols remarcava diverses actituds, com la tristesa, la sorpresa o l’admiració, sense caure en el repetit hieratisme bizantí. L’abundància d’icones de l’Assumpció va escampar per tot l’orient i l’occident la devoció a la Verge Maria en el seu trànsit a la glòria.

El tema de la Dormició va ser reinterpretat per alguns dels més coneguts pintors italians de l’Humanisme i del Renaixement, de tal manera que Maria, al llit, entra en el misteri de la mort, sense la presència de Jesús, envoltada pels apòstols, mentre un sepulcre buit causa l’admiració dels seus acompanyants. Una versió, com la d’Andrea Mantegna, a la meitat del segle XV, ja presenta esta nova escenificació, encara que parcialment. D’inspiració renaixentista és la taula que es conserva a l’Escola Pia de Gandia, obra de l’anònim Mestre d’Alzira, de principis del segle XVI. Hi apareix l’escena de la Dormició amb Maria, encara incorporada en el llit, rodejada dels apòstols en diverses actituds i amb la presència d’una creu i un ciri encés, símbols de mort i resurrecció de Crist. També al convent de Santa Clara es conserva una imatge de Maria en el seu Trànsit o Dormició, dipositada en una urna, amb la part frontal de vidre, per tal de ser venerada en el moment del pas a la seua glorificació. El rostre seré de Maria no presenta cap signe de mort, sinó d’una gran pau interior, en espera del seu triomf associat al del seu fill.

Correspon a pintors com Tiziano, ja entrat el segle XVI, una nova lectura de l’Assumpció, ara ja representada com una ascensió a la glòria celestial, presidida per Déu, tot deixant de banda els aspectes mortuoris. Maria, en la part central, puja cap al cel, acompanyada d’àngels, mentre els apòstols, en la part inferior, expressen teatralment la seua sorpresa i alegria. A principis del segle següent, El Greco pintarà una magnífica Assumpció, on Maria ascendix com impulsada per un remolí de llums i colors, entre àngels i flors, sense la presència dels apòstols. Encara al segle XVIII, en la façana de la catedral de València, Francesc Vergara va fer una versió triomfant de l’Assumpció de Maria, envoltada d’àngels, amb un intens barroquisme.

La nostra literatura tardo-medieval té una aportació assumpcionista, encara viva, en el Misteri d’Elx, on es conjuga la ingenuïtat de la lletra amb una suggestiva música i una complexa escenografia de gran plasticitat i eficàcia tècnica. L’acció comença la vespra de la festa amb la mort de la Verge Maria i l’arribada al cel de la seua ànima. Al dia següent, ja en la solemnitat de l’Assumpció, l’artefacte de l’araceli pujarà cap al cel la imatge de Maria, és a dir, la representació del seu cos. Més enllà del seu interés dramàtic, el Misteri traspua optimisme sobre la condició humana més enllà de la mort, com una invitació a trencar els límits de qualsevol agnosticisme, resignat amb la finitud, o, millor encara, com un càntic d’esperança en un temps, com el nostre, marcat per la por i la incertesa sobre el nostre destí.