Quadern de tardor

(Diumenge). La calor en la primavera de l’hivern ha sorprés i ha produït abundants comentaris, sobretot d’estranyesa. Els arbres, carregats de fulles, sense cap preparació per al fred, no saben el que els espera, com a les plantes que han vist aparéixer algunes flors a destemps. La burocràcia, sempre ajustada al dogma d’un protocol quasi sagrat, ha tornat a dictar que al darrer diumenge d’octubre ha de començar l’horari hivernal. La finalitat de la norma és aprofitar la llum del matí, però amb la conseqüència d’enfosquir la vesprada mediterrània. També arribaran els dies més curts de l’any, com una derrota de la nostra feridora llum del sud, que ara haurà d’amagar les seues ferides i esperar discretament que el Nadal li donarà una primera espenta per a retornar a lluir al ple de l’hivern.

(Dilluns). La dolça temperatura de la tardor és el temps de la memòria, mentre la calor invita a viure de cara a la naturalesa, a la plaça pública, a l’exterior. Ara sembla que l’oratge siga un mestre que ens recorda que cal mirar cap endins, contemplar els paisatges del passat, sempre immensos i sorprenents, on poder aprofundir en tot allò que, desapareguts els detalls irrellevants del present, hi ha anat quedant tota una preciosa herència, amb les seus ferides i també amb les seues victòries. És el temps de la memòria i també del descobriment d’aquelles potències que havíem ignorat o menystingut i ara tornen a brollar com una font d’aigua pura i fresca per a la nostra set quotidiana de viure amb més plenitud.

(Dimarts). Vespres de Tots els Sants i Difunts. Dies de reflexió i de memòria dels absents. La llarga meditació sobre la brevetat de la vida i la seua fi, han deixat una extensa literatura, amb el desig de conjurar d’alguna manera el necessari tribut a la mort. Entre tantes reflexions, hi ha abundància d’obres que aspiren a consolar els possibles lectors o preparar-los a acceptar serenament i amb dignitat la darrera hora. La nostra cultura actual, la de l’eterna joventut, pretén ignorar la presència de la mort, que des de l’aparició dels primers humans sempre ha tingut una rellevància personal i col·lectiva inqüestionable, com l’arqueologia i la història han testimoniat amb tantes proves i documents. L’evident inutilitat d’amagar els problemes, com els més profundament existencials, pot significar la immaduresa associada a l’adolescència o a la joventut, que és el correlat de la impossible fugida de la realitat.  

(Dimecres). La tardor, amb la seua lenta evolució cap al despullament de la naturalesa, ha sigut una imatge tòpica de la decadència, de tot procés que, des de l’exuberància estival, conduïx inexorablement a la mort. Ara tot ha canviat, de la calor passem al fred sense solució de continuïtat, de la nit al matí, en un tres i no-res. Tot un símbol de la nostra forma d’entendre la vida de forma immediata, com una cursa de voler fruir ara i ací, sense perdre ni un minut. Fa la impressió que assaborir el pas dels dies és una pèrdua de temps, de vitalitat, com una deixalla d’aquelles èpoques que mesuraven el temps sense l’angoixa de comprovar si encara hi havia arena al rellotge.

(Dijous). Ens havíem acostumat a trobar-lo assegut al carrer, al costat de la porta d’una botiga. Era jove i s’hi passava el dia dibuixant en una llibreta escolar. Havia arribat cap al principi de l’estiu. Als vianants no els demanava res quan, encuriosits, s’acostaven a mirar els seus dibuixos. Estés davant d’ell, només hi havia un tros de paper, que tenia escrit un thank you, sense cap explicació, acompanyat d’unes poques monedes, que ben discretament animava a fer-li bondat d’alguna almoina. Avançada la tardor, una nit, la pluja vingué de sobte per anunciar que el bon oratge s’havia acabat. Al dia següent, el jove dibuixant havia desaparegut del seu lloc habitual, com aquells ocells que també havien emmudit i possiblement ja volaven cap al sud.

(Divendres). El record dels qui ja han fet el seu camí va, en moltes ocasions, unit a alguna peça musical que ens va deixar gravat un moment especialment emotiu i compartit amb algú que estimàvem. Sense el recurs als rèquiems dels més grans compositors, com l’intens de Mozart o el dramàtic de Verdi, sempre podem preparar un escenari musical per a la nostra personal evocació tot escoltant, per exemple, aquell Quartet per a la fi dels temps, escrit i interpretat per Olivier Messiaen en un camp de concentració durant la II Guerra Mundial. Després, gràcies a Gabriel Fauré, podrem entrar en la serenitat del seu Pie Iesu o en la sublimitat del seu responsori In Paradisum, i així pacificar l’esperit i obrir-nos a una profunda experiència fins i tot d’alegria i esperança. La música, paraula interior, sempre ens comunicarà algun missatge, alguna afectiva invitació a estimar tot allò que és fonament de la pròpia vida, com aquelles pedres que sostenen els vells edificis alçats per la fe dels pobles.