El Rolex d’or

Fa uns dies, de matí, un dels tertulians d’Herrera en COPE va dir que els jugadors que guanyaren Malta per l’increïble i inconfessable resultat de 12-1 van obtenir com a prima un rellotge Rolex d’or femení, el qual reberen, sols, les dones dels futbolistes de la selecció que estaven casats.

Així de clar ho vaig escoltar jo i comprendran la meua sorpresa. He tractat, infructuosament, de contrastar la informació en tot tipus de mitjans de comunicació. He escorcollat, inclús, els diaris al voltant de la data del partit, el 21 de desembre de 1983. No hi he trobat res. La notícia, segons va dir el tertulià, va sorgir en algun moment del lliurament dels premis de la gala del diari Marca, fa uns dies, però tampoc en les informacions periodístiques del propi diari hi he trobat referències. Segurament se’n parlaria en algun dels rogles socials que es formen, habitualment, en els vins d’honor de les gales.

Un Rolex d’or Lady, podria valdre, aleshores, el que una vivenda a Gandia, però el més increïble ha sigut, per a mi, assabentar-me que sols el van rebre les dones dels jugadors casats, tot i que podria esperar-se d’una Federació Espanyola de Futbol presidida, aleshores, per Pablo Porta, antic falangista, cap del SEU a Catalunya, en la seua època universitària, i afí a aquell règim autoritari (el seu primer nomenament com a president de la RFEF, fou a dit, pel ministre secretari general del Movimiento, Fernando Herrero Tejedor), un règim que en tanta consideració tenia la família i el matrimoni. Cal recordar que, quan uns pocs anys abans, el Real Madrid havia fitxat el jugador de futbol alemany Günter Netzer (per contrarestar el fitxatge estrella del Barcelona Johan Cruyff), el president de l’entitat madridista, Santiago Bernabeu, i la seua junta directiva reprengueren, severament, Netzer quan s’assabentaren que vivia a Madrid amb la seua nóvia, sense estar casats!

Però, siga veritat o mentida la història del Rolex, l’anècdota escoltada aquell matí en la ràdio m’ha fet rememorar, estos dies, el què significava, històricament, ser una dona casada i la gran evolució que han experimentat, fins al moment actual, després de tants anys de marginació femenina. Recordar d’on veníem, reconèixer on estem.

Fa dos dies, el professor Gabriel Garcia Frasquet presentava en el saló de conferències de la Societat de Foment d’AIC de Gandia, el seu darrer llibre, ‘Lletres valencianes amb veu de dona (1855-1939)’. En la introducció, Garcia Frasquet escriu: «La dona, sense distinció de classe social, ocupació o nivell d’ensenyament, tenia reservades les funcions tradicionals de la procreació, l’educació cristiana dels fills, la cura de la casa i la preservació de l’harmonia conjugal com esposa submisa i virtuosa [..] L’androcentrisme ancestral exercia una tutela permanent del gènere femení i exaltava aquestes qualitats que disfressaven el sotmetiment i perpetuaven els rols». D’allí veníem!

La meua experiència al voltant és posterior al període que abasta la publicació de Garcia Frasquet. He conegut diverses situacions, però sols escriuré sobre les que han sigut més properes. El meu iaio matern es casà amb una dona de tarannà dòcil i submís, la qual va morir als 31 anys, en el part del seu quart fill i, tot seguit, el iaio es casà, o el casà la família, amb la seua cunyada, fadrina i encara molt jove, perquè es fera càrrec dels quatre fills de curta edat, de la casa i d’ell mateix. Els dos tingueren una altra filla junts, i, em consta que foren molt feliços. Ell iaio morí jove i la seua vídua, la iaia que jo he conegut, guardà sempre, junt amb els cinc fills, un respecte gran cap a la memòria del «pare».

Ma mare, quan es va casar, deixà el seu treball en la perfumeria Bernabeu del carrer Major de Gandia, en la qual portava treballant prop de cinc anys, i ho va fer per a dedicar-se a atendre la casa en la que anava a viure i els fills que pogueren arribar. Sé, de segur, que si haguera continuat treballant, a part d’ocupar un bon lloc en el mercat laboral d’aleshores, el seu salari haguera sigut fonamental per a l’economia domèstica, la qual anava a dependre sols del sou, escàs, de mon pare com a funcionari de l’Estat.

En la meua joventut, les parelles es formaven prompte. Sovint en aquelles pasqües, on després del berenar, a la llum de les bombetes fosques, moltes d’elles es feren promeses d’amor etern, bona part de les quals es difuminaren, a l’estiu, quan arribaven les franceses. Però algunes continuaren juntes, es casaren i han arribat, fins i tot als nostres dies.

Era prou habitual que alguns continuarem amb els estudis. Sobretot, els xics, inclús que anàrem a la universitat, però dels 22 estudiants del curs Preuniversitari en l’Escola Pia, el 1967, sols hi havia una xica. Sovint elles estudiaven fins al batxiller, es posaven a treballar i a festejar esperant el moment inexorable de casar-se. El matrimoni per a la dona suposava donar el pas per al qual havia estat preparant-se des de la família, la societat i l’Església, la qual el considera com un dels sagrament sagrats, intocable, doncs suposava un consentiment irrevocable que durava tota la vida.

He conegut xiques que anhelaven el matrimoni, per a escapar de la tirania que suposava haver d’estar, en defensa de la seua virtut, a les deu de la nit en casa. Com si la virtut sabera d’hores. Tot, per a gaudir d’una llibertat social i sexual i no d’haver de donar cap explicació a ningú.

He conegut com molts matrimonis fracassaren. Per falta de maduresa responsable. Pel desencant de la convivència. Per no saber afrontar els deures de la paternitat, he comentat en ocasions que per a conduir un carretó Fenwick necessites un carnet i no te’n fa falta cap per a ser pare. Per no saber afrontar les dificultats de l’economia domèstica. Però, sobretot, he conegut molts fracassos matrimonials perquè en els anys setanta, dins de la parella matrimonial, l’home havia progressat social i laboralment, mentre la dona, seguint aquell costum tradicional, s’havia quedat a casa, a la cura de la llar i dels fills, situació que engrandia, dia a dia, la distinta visió de la parella respecte al seu present i feia diferents les perspectives del seu futur.

Aparegueren les separacions, es legalitzà el divorci, i sempre han sigut complicades les situacions per a començar una nova vida. Econòmiques, fonamentalment.

Estes han sigut, a penes, unes simples pinzellades, sense cap intenció dogmàtica. He conegut en el meu despatx milers d’històries personals de dones que hi acudien acompanyant la por de tenir aquella terrible malaltia. Dones extraordinàries, que em donaren lliçons de fortalesa i de saviesa, de fer tirar endavant una família. Dones casades que eren mares, duien la casa, treballaven, recorde, especialment, aquelles que ho feien en els magatzems de taronja i, a més a més, durant mesos, anys, es feien càrrec, també, dels iaios de la família.

Respecte el tarannà social del matrimoni, en ma casa, els meus fills i filles han viscut en parella quan volien, han tingut fills sense estar casats i, quan consideraren que era el moment, alguns es casaren. No han hagut d’estar mai a una hora determinada en casa pel motiu que s’obligava en la meua època i crec, sincerament, que, encara que sembla que el matrimoni actual no es planteja com ho fa l’eclesiàstic, crec que ara les bases són més solides. Ací estem!

Tan de bo que així siga el futur cap on anem!