Un Borja a la cort i a l’exèrcit

L’extensa família dels Borja encara és una caixa plena de sorpreses. Així entre els fills dels ducs Francesc de Borja i Doria-Colonna i Maria Ponce de León trobem dos cardenals Francesc Antoni i Carles Joan. Els fills barons, tret de l’hereu Pasqual Francesc, havien de buscar-se la vida i fer carrera en l’exèrcit, l’Església o en algun servici a la Corona, d’acord amb la prohibició d’exercir el comerç o la indústria. Al cardenal Francesc Antoni, un expert jurista, el trobem en l’acte de jurament del nou rei Felip V de Borbó, en l’any 1701. La seua mort a l’any següent va tallar una possible presència important en l’Església i en la cort.

L’altre germà, Carles de Borja i Ponce de León, nascut a Gandia en 1663, destinat també a l’Església, va ser col·legial de Sant Ildefons a Alcalà i doctor en ambdós Drets. Després de l’ordenació sacerdotal, va fruir de diversos beneficis eclesiàstics a Toledo, Madrid i Santiago. Nomenat capellà de la cort, fou consagrat bisbe titular de Trebisonda o Trapezus, mentre exercia alguns càrrecs cortesans o quasi militars per ser cavaller d’Alcàntera, a més de ser membre del Consell d’Itàlia. La seua promoció eclesiàstica va ser notable en ser designat Vicari castrense, Patriarca de les Índies Occidentals i, sobretot, cardenal, per elecció del papa Climent XI, a proposta del rei Felip V, que li va imposar la birreta en 1720. Algun altre Borja, com el seu nebot Lluís Ignasi, duc de Gandia, també va ser gentilhome de Lluís de Borbó i majordom major de Ferran, ambdós futurs reis. 

En el context de la guerra de Successió, va ser designat Vicari castrense, el primer en la història espanyola, per al període de 1705 a 1716. La primera organització eclesiàstico-militar procedia del temps de Felip IV, concedida pel papa Inocenci X, que atorgava una jurisdicció especial per a l’assistència religiosa dels militars en temps de guerra. El Vicari Borja va revisar la normativa existent i la va ampliar amb la creació d’un Vicariat únic des del 20 d’abril de 1705, del qual depenien tots els capellans que atenien els militars. Uns anys després, quan ja havia mort el cardenal Borja, el papa Climent XII va estendre el Vicariat als temps de pau. El títol de Patriarca de les Índies Occidentals que va ostentar Carles de Borja, va quedar unit, des de Carles III, al Vicariat castrense fins a l’any 1932, ja en temps de la II República.

Com a membre d’una família de la noblesa valenciana va viure la guerra des del bàndol botifler o partidari de Felip de Borbó, mentre una part important del regne de València defensava la candidatura de l’arxiduc Carles d’Àustria. La guerra, de caràcter internacional en una primera etapa, convertida en civil des de 1705, a València tingué un marcat caràcter social per l’enfrontament dels camperols a les excessives càrregues del règim senyorial. Alguns dirigents austracistes, com Joan Baptista Basset, van fer una política fiscal favorable als camperols, però ben prompte va ser apartat del govern del regne pel rei Carles III de València. Va ser l’etapa de més incidència popular dels maulets. La decisiva batalla d’Almansa (25 abril 1707) va retornar el regne al poder de Felip V, que va suprimir els seus Furs pel decret de Nova Planta de 29 juny del mateix any. La guerra encara continuaria fins al 1714, després de la rendició de Barcelona.

El càrrec de capellà de la cort i almoiner major, que no incloïa el ministeri de confessor del rei, s´hi practicà principalment en rituals sagramentals, com el baptisme i el matrimoni, tal com va ocórrer en la cerimònia baptismal de «l’aigua de socors» de l’infant Lluís, mentre en la posterior festa del bateig, entre moltes altres personalitats, hi figurà el duc de Gandia Pasqual Francesc de Borja. El cardenal també oficià en les misses de velació del rei Felip i Isabel de Farnesio, i de Ferran, príncep d’Astúries, amb Bàrbara de Bragança. Igualment va presidir la missa de noces de Lluís de Borbó i Maria Lluïsa Isabel d’Orleans. Lluís I, rei durant uns pocs mesos, va morir en 1724.

El cardenal Carles de Borja va morir al palau reial de la Granja de San Ildefonso, Segòvia, el dia 8 d’agost de 1733, als setanta anys d’edat. Algun historiador l’ha caracteritzat de «bondadoso y simple». Possiblement el seu natural pacífic el va fer motiu de mofa per part de la reina Isabel de Farnesio, propensa a fer dubtoses burles de mal gust o d’imitar caricaturescament als qui l’envoltaven, tot i que el Borja va ser un dels presents habituals, per obligació, de la cerimònia de la «toilette» de la reina, que durava una hora, mentre el rei i els seus acompanyants, a peu dret, parlaven de qualsevol cosa intranscendent. Potser la seua real o aparent ingenuïtat era un útil recurs per a poder navegar en el mar tempestuós de la cort, on perdre el favor dels reis era ben fàcil pel verí de les enveges i la lluita pel poder. D’altra banda, la seua plena integració en la nova monarquia borbònica, compartida amb la resta de la família ducal, li va proporcionar l’oportunitat d’una vida còmoda i estable, tal com reflectix la seua imatge, plena de dignitat, en el retrat que li va fer Andrea Procaccini en 1721. Així ens agradaria que haguera passat, encara que la realitat no s’hi ajustara del tot, com passa quasi sempre en les nostres vides reals.