El foc i la cendra

En les societats actuals, de vida tan fragmentada, hi podem seleccionar allò que ens convé per satisfer els nostres desigs de cada moment. En els grans supermercats de modes, tendències, interessos i alguna que altra idea rebullida, la multiplicitat d’ofertes permet poder vestir, menjar o passar satisfactòriament un cap de setmana o unes vacances perfectament programades. Enguany, el dia 14 de febrer ha reunit tot un ventall de celebracions, ben diverses entre elles, com una oferta especial per a tots els gusts. En efecte, la data ha fet possible barrejar l’inici de la Quaresma amb el dia dels enamorats o amb els ben coneguts patrons dels eslaus d’Europa, entre altres efemèrides, no totes dignes del mateix valor commemoratiu.

La celebració més universal i cridanera, la dels enamorats i amics, arriba emparada pel nom de sant Valentí, un màrtir de la romana via Flaminia, però de data incerta, que, segons la Llegenda Àuria, va arribar a convertir alguns dels seus perseguidors després de curar la ceguesa d’una jove. La potent fabricació de mites a càrrec dels Estats Units, sempre dotats d’un sentit pràctic i econòmic, amb els corresponents afegits llegendaris, ha convertit en una figura ben diferent la d’aquell màrtir antic, de tal manera que ja ha entrat en la categoria dels personatges que són més interessants per la seua versió fantàstica que per la seua real personalitat, tal com la història l’ha documentada i descrita.

Per si la llegenda de sant Valentí no tenia prou atracció, en la seua festa de l’any 1929, també va donar nom a la matança de gàngsters de Chicago, glorificats per la novel·la negra, el cinema i la televisió. El negoci muntat a costa d’un fet sagnant i a compte de la llei seca contra el consum d’alcohol, també va entrar en crisi amb la catàstrofe econòmica del Divendres Negre, el 29 d’octubre del mateix any, que anunciava tot un seguit de malvestats per a les següents dècades per a un món que a penes s’havia recuperat de la Gran Guerra i les seues paoroses conseqüències.

Amb un sentit ben diferent i amb un reconeixement agraït, és la festa dels sants Ciril i Metodi, dos germans d’origen grec, evangelitzadors dels eslaus, en el segle IX. El més jove, Constantí o Ciril, va ser un bon intel·lectual, coneixedor d’un dialecte eslau a la seua nadiua Tessalònica, de tal manera que va ser l’iniciador de les traduccions d’alguns texts bíblics i litúrgics en llengua eslava, escrita en un alfabet adaptat del grec, després conegut com a ciríl·lic. El seu treball, completat per Metodi i alguns deixebles, va posar els fonaments de la cultura eslava, amb una gran difusió en l’Europa central i oriental. Els enfrontaments de caràcter polític i religiós van fer que les regions cristianes d’obediència romana utilitzaren el llatí, mentre els ortodoxos, a l’orient, sobretot a Bulgària, van continuar amb el ciríl·lic, com esdevé ara mateix a Rússia i altres països. Així una llengua eslava com el serbo-croata és escrita a Croàcia en caràcters llatins, mentre a Sèrbia, en ciríl·lics, tot fent la impressió de ser llengües diferenciades.

El Dimecres de cendra assenyala el principi de la Quaresma, que ha estat precedida per tot un espectacle de disfresses i màscares, com una expressió de voler revestir-se d’una altra personalitat, de ser diferent de tot allò que la rutina i les convencions obliguen a viure cada dia. I escoltar, sense solució de continuïtat, que «eres pols i a la pols retornaràs», una advertència o constatació que, en temps de la intel·ligència artificial i el transhumanisme, pareix una broma, una ironia o un despropòsit ara que tenim a tocar de mà una vida daurada i feliç, encara que siga per a uns quants afortunats.

I ara resulta que ens recorden, com ho ha fet el pensament humà des de sempre, que som limitats, dèbils, fràgils, vulnerables, tal com Pascal va avisar: «l’home no és sinó una canya, la més feble de la natura; però és una canya pensant». Una constatació que per a alguns és d’un insuportable pessimisme, però que en realitat és el més gran dels elogis que s’ha fet de la condició humana, en afirmar que des de la consciència de la fragilitat és possible construir la més alta de les torres perquè el coneixement propi és el fonament més segur, és a dir, la saviesa que calibra perfectament les forces necessàries i la magnitud del projecte, sempre unida a la capacitat de destriar el gra de la palla, que com un exercici pràctic ens proposa este 14 de febrer, carregat de tants possibles significats, un poc caòticament disposats per a ser pesats i mesurats.