Obertament feministes: clar i simple

Des de fa més de cent anys commemorem el 8 de març com el dia de les dones. Una jornada per reivindicar els seus drets laborals i socials, encara no assolits realment en molts àmbits. Per això la causa feminista i la reivindicació de les dones per la igualtat continua viva, més viva que mai, davant l’actual context polític, amb l’augment de la crispació i el soroll dels negacionistes de l’evidència. 

El masclisme no és una «xacra», és una infàmia, un atemptat contra la igualtat de les persones. De totes les persones. El feminisme és la resposta a eixe sistema opressor que vol segrestar la nostra llibertat de triar qui som, com som i a qui estimem. Clar i simple. Qui no ho entén és perquè no li interessa, perquè creu que li beneficia un sistema de desigualtat, però no és així. 

El masclisme oprimeix tant les dones com els homes, assignant-nos un rol i oprimint-nos quan no ens ajustem. Així, qualsevol home que qüestione, que dubte, que mostre vulnerabilitat, tendresa, qualsevol que no s’identifique amb l’estereotip del mascle hetero, agressiu, competitiu, depredador sexual… o siga, cavernícola, és qüestionat pel sistema, com també ho és qualsevol dona que no encaixe en els cànons de femineïtat, que vulga tindre un paper en la societat, un lloc en l’espai públic o no diguem, que vulga transformar el sistema.

Perquè manifestar que hem de construir una societat igualitària en drets, que hem d’acabar amb la bretxa de gènere, que hem d’impulsar el protagonisme de la dona, que hem de treballar en l’atenció de les víctimes de la violència masclista (a nosaltres no ens fa por eixe terme) o que hem de promoure la transversalitat en les polítiques d’igualtat, és manifestar obvietats, encara que hi haja qui no vulga veure-les perquè continua pensant, com a l’edat mitjana, que la terra és plana o, com defenia l’església catòlica, que les dones no tenen ànima.

En concret en som el 96% de la població estatal qui considerem que la igualtat entre homes i dones és necessària per a una societat més justa. El 96%! Això diu l’enquesta del CIS de gener. El feminisme ha vingut per a quedar-se, malgrat alguns altaveus mediàtics de les dretes, que insisteixen a posar el focus en el contrari. Per això i per tot el que queda per fer, estem ací, hui i cada dia. Per fer la nostra feina de servei públic.

Cal dir que no hem arribat ací per casualitat, ni de forma miraculosa. Les dones i el moviment feminista porta molts, molts anys de lluita i reivindicació dels drets per a les dones i ens enorgullim de totes elles i ens hi sumem a la causa per la igualtat.

El que hem de fer és declarar-nos obertament feministes, assumint la definició que va fer la filòsofa Angela Davis quan deia que «el feminisme és la idea radical que sosté que les dones són persones». 

D’això es tracta el 8 de març, amb manifests i proclames, i tots els dies de l’any, amb fets que ens permeten alliberar-nos dels prejudicis sexistes, dels rols estereotipats o dels comportaments discriminatoris. I en este camí, en esta lluita, totes i tots som imprescindibles. Sobretot aquelles i aquells que ostentem càrrecs públics i, per tant, representatius, i que tenim la capacitat d’articular mecanismes legals efectius. En eixe sentit, pertoca reclamar a les administracions de la Generalitat i de l’Estat que no aproven ni executen retallades en l’àmbit de les polítiques d’igualtat. De la mateixa manera que reclamem a les Corts que es continue amb la tramitació i aprovació de la Llei Valenciana d’Igualtat de Gènere, que va enllestir el govern del Botànic i l’avantprojecte de la qual ja va ser publicat en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana. 

Però també hem de reclamar-nos a nosaltres mateixa una mirada transversal. Especialment en dos àmbits: l’educació i l’ocupació. Un sistema educatiu coeducador és la màxima garantia d’una societat igualitària i es fa urgent quan observem que mentre un 73 % de les xiques adolescents consideren que les desigualtats de gènere a l’estat espanyol són molt grans, només ho consideren així un 42 % dels xics i, inclús, un 10 % arriba a afirmar que no existeixen. 

De la mateixa manera que necessitem una major contundència en l’àmbit laboral, amb l’objectiu d’acabar amb l’escletxa de gènere, però també de facilitar l’accés als llocs de treball i, per això, proposem que, per donar exemple, introduïm obligacions, que ja s’estan aplicant en molts llocs, com la meritació en els contractes de serveis de plans d’igualtat i de promoció interna per part de les empreses licitadores.

En definitiva, polítiques reals per a una realitat tossuda que, malgrat les lleis i els manifestos no acabem de transformar però que continua mirant-nos al ulls i recordant-nos que tots els dies són 8 de març.