La nit de la plantà

Gandia està immersa en el rovell de la festa fallera. Hui, esta nit, és la nit de la plantà. Una nit que, en el record, era màgica i misteriosa. Des de fa anys la monumentalitat dels cadafals ha obligat que la plantà de la falla es faça en els dies previs, amb la utilització de grues i d’elevadors per a facilitar la faena dels artistes. Ara hi ha temps perquè vages assabentant-te, a poc a poc, dia a dia, de com serà, finalment, la teua falla. Abans la sorpresa era trobar-la plantada enmig del carrer, l’endemà, després de la primera despertà.

Una nit era el temps que gastaven els fallers de la comissió per a plantar la seua falla, la qual havia d’estar totalment instal·lada i rematada per a rebre la visita del jurat qualificador.

Jo, sent adolescent, vaig arribar a conéixer al barri de Corea aquella plantà tradicional que s’anomenava «al tomb». Esta plantà la feien els fallers de la comissió dirigits per l’artista faller. La columna vertebral de la falla, feta d’un entramat de fusteria amb el remat principal en el cim, es muntava en terra. Arribat el moment d’alçar-la, uns fallers tiraven d’unes cordes lligades a la part davantera, més alta i prop del remat, mentre que altres ajudaven des de la part contrària, subjectaven la columna de fusta, aconseguint, tots ells, conjuntament i amb no poca perícia, col·locar-la en posició vertical, amb el remat dirigit cap el lloc per on, de cara, arribarien veïnat i visitants. D’immediat calia falcar-ne la base i el primer metre del tramat de fusta amb sacs d’arena per a mantenir la falla erta i perquè el vent que poguera aparéixer durant els tres dies de festa no la somoguera.

Plantar i falcar la part central de la falla era la part més delicada o arriscada de la nit i es feia sempre abans de sopar, per si de cas, després de l’entrepà, l’amanida, el cacau i tramús, i, sobretot, després de la beguda, rebentat inclòs, no s’estava en la millor de les condicions per a fer-la. 

La resta de la nit, mentre alguns fallers jugaven al truc, altres ajudaven els artistes acabant de muntar les bases del monument i col·locant els ninots on tocava dalt d’aquestes. Mentrestant, l’encarregat de sempre indicava on col·locar els cartells de xapa retolats amb pinzell i pintura negra, en els quals, amb versos macarrònics, es tractava d’explicar allò que les habituals quatre escenes de la falla volia criticar o transmetre com a missatge. 

La nit passava en estos menesters, l’artista rematava cantells i repassava pintura, i sovint havia d’ajustar les bases amb la part central del cadafal, tan perfectes alineades en el terra del taller, però que ací, el carrer o la plaça, mostrava les seues imperfeccions. Era una nit de claus i martellades, de serrutxos i de gúbies. Alguns fallers ajudaven, altres miraven i comentaven les possibilitat d’abastar el millor premi i quan l’arena tapava la part baixa de les bases es podia considerar la falla plantada i llesta per a rebre la visita del jurat.

La nit deixava pas al dia que començava amb l’ensordidora despertà pels carrers del barri, acompanyats per la banda de música. Començava el primer dia de Falles.

L’any 1996, Jordi Garcia Polop, de la delegació de llibret de la falla de Corea escrivia en l’editorial: «La plantà de la falla és per a nosaltres, tal vegada, el símbol més representatiu del què és una falla. Tot l’any es treballa per a poder arribar al moment en què el monument s’erigeix i es presenta a tot el barri. Abans la plantà tenia un punt màgic. Quan les falles eren monuments menys complexos la força i el coratge dels fallers feia que de la nit al dia aparegueren al carrer».

Una sola nit per a la màgia, ni un sol element de la falla depositat al carrer impedint la circulació, tan sols un muntó d’arena arrimat a la vorera que algun faller de la comissió havia portat de la platja que serviria per a omplir els sacs que falcarien la base de fusta i, al final, per a reomplir els peus de les bases.

Eixe any les reines de la falla de Corea, major i infantil, foren la meua filla Laura Molina i Lucía Peiró, la filla de l’històric faller coreà Santiago Peiró, qui m’ha proporcionat la imatge de la portada principal del nostre llibret que simbolitza una plantà clàssica al tomb, motiu principal de l’article de hui i que fou realitzada per l’artista valencià Vicente Lorenzo.

Jo vaig conèixer Vicente Lorenzo en el tallers dels Germans Toni i Josep Lluís Colomina. Ell era ja un reconegut pintor artístic a València, on havia fet diversos cartells anunciador de les Falles del Cap i Casal, qui acudia, tos els anys, en les últimes setmanes de l’exercici faller, per a ajudar els germans en la pintura dels ninots i en la retolació dels cartells explicatius, però la seua labor principal era la d’escultor. Vicente Lorenzo, a més a més, era un escultor destacat que modelava les cares dels ninots que representarien, fidedignament, els protagonistes, fonamentalment polítics, que es plantarien, fets ninots, en els monuments fallers. Ell feia els caps amb fang, el qual modelava amb les fotografies dels personatges, dels quals en necessitava una de front i altres dues dels dos perfils de la cara, amb ulleres i sense si els personatges en gastaven. Després amb una acurada tècnica es feien el motles d’escaiola, els quals es reomplien amb cartó per a extraure, delicadament, les cares i els caps dels personatges que convenientment tractats i pintats, es col·locarien en els ninots que eixiren en la falla.

Lorenzo va fer, també, remats de colossals dimensions en el taller dels Colomina. Recorde aquell víking descomunal. Mitjançant la tècnica de la vareta modelava, emprant tires fines de xop banyat, molt flexibles, l’estructura interna de l’immens remat, el qual predefinia per a omplir tota la superfície de fang d’on trauria, per parts, els motles d’escaiola i desprès el cartó que, perfectament acoblats, constituirien el remat imperial d’una falla.

Tots els anys, un d’aquells dies anàvem a dinar al bar ‘El Titi’ del Real de Gandia: Toni i Josep Lluís Colomina, Toni Báez, el fuster fonamental d’un taller d’artista faller, Vicent Lorenzo i jo, on fèiem llargues sobretaules parlant del futur de les falles, sobretot de la imparable monumentalitat i de la incipient utilització del suro blanc, el qual anava a canviar el concepte, concreció i futur del monument faller.

Vicente Lorenzo em modelà les cares de diferents professor i primers especialistes nacionals per a una falla que vaig plantar en l’hotel Bairén en el transcurs de la XVI reunió nacional del càncer de mama que jo vaig organitzar a Gandia, on anava a debatre’s el nom que hauríem d’enviar al diccionari de la Real Academia Española sobre la denominació oficial de la nostra especialitat mèdica: la senologia o la mastologia. També em va fer amb plomí les fotografies des tots els presidents de la JLF de Gandia per el llibre del cinquantenari de la Institució fallera, el qual vaig escriure i dirigir. Durant deu anys ell va fer i va retolar el pergamí que rebia el guanyador del Premi Iaraní de Narrativa que vaig crear i patrocinar.

Jo no he sigut mai faller de peu, em fan por els coets, no sé jugar al truc, no he vist mai una cremà, i m’he vestit en contades ocasions de faller. He sigut un faller de despatx, d’organitzar protocols, de fer publicacions falleres i de xafar el taller de l’artista. Durant tots els anys que Alfonso Rufat fou president de Corea, jo anava al taller dels Colomina, passades les Falles i en un mati decidíem el monument de l’any següent. Els Colomina aprofitaven el cartó dels ninots que ells tenien bescanviant-lo pel d’algun remat d’aquell any plantats a València. Econòmicament, un encert. Corea tenia falles especials competint en la primera categoria i guanyàvem seguit els primers premis. Records, enyorances!

En estes línies he recordat, amb enyorança, la nit de la plantà dels meus dies, hui s’ha perdut el component quasi èpic que tenia.