Històries de vida contra el racisme

L'associació València Acull va estrenar la nova nomenclatura de la Plaça Gloria Fuertes per a organitzar una Biblioteca Humana en la qual fins a deu persones es van convertir en llibres mòbils que s'auto relataren per donar a conèixer les seues vides (quasi sempre complicades), obrir un espai de convivència i ajudar a que el barri d´Orriols combata, unit, el racisme, la discriminació i el desinterès.

Manuel Vázquez Montalbán, sempre loquaç, va dir allò que la pàtria de cadascun és la infància, en el sentit moral i cultural; i en el sentit físic, les quatre cantonades en les quals ha pixat. I la reunió va passejar tant pel passat individual i col·lectiu, com pel present d'un barri multicultural i, amb això, multipossible.

Es va parlar de Nigèria, de Colòmbia o d'Iran. Van parlamentar, entre d´altres, Vivian, Daiva, Anna, Jhader o Sushila. En total, deu llibres amb el lema últim en l'aire que cap ésser humà és il·legal. Daiva és la història d'una lituana que va decidir sindicar-se contra el reguitzell d'injustícies que assetjaven la seua vida.

Es va envoltar en un instant de cinc oïdores, es va presentar, va rememorar algunes característiques d'aquell país que va deixar fa ja catorze anys (amb un fum de dubtes i incerteses al cap) i va començar just després a narrar una història d'obstacles i lluita. De fet, el seu llibre (que anunciava amb un cartell penjat del coll) es titulava «Mujer luchadora». Els seus missatges van ser directes, incisius i docents: «Quan no estàs d'acord amb la teua situació, has de lluitar pel canvi». Ella, que ha treballat durant anys en l'hostaleria, va interpretar que els seus drets laborals estaven sent xafats. Va arribar a treballar més de 55 hores a la setmana, a raó de quatre euros l'hora. Sense descansos, sense vacances. Es va sindicar, va denunciar i va guanyar. Va fer que uns altres se sindicaren, van protestar i van aconseguir «normalitzar» la seua situació. «El desconeiximent es tradueix en prejudici», argüí Daiva. La història de Vivian (protagonista d'un dels Monòlegs des de l'Exclusió més coneguts) és el relat del patiment per a oferir una vida digna a les seues dues filles.

En el seu «llibre» exposava la seua experiència en Orriols, la seua arribada a un barri divers després de patir un desnonament. València Acull li va oferir una casa d'acollida durant un temps. «Va ser llavors quan les meues filles van descansar i van poder dutxar-se amb aigua calenta. El malson es va acabar». Ara treballa i les coses «em van a anar bé a poc a poc». Ella va arribar en 1999 procedent de Nigèria. En una família de quatre germans, va ser a ella a qui van sacrificar per a oferir una vida digna als altres. La van enviar amb una familiar que la va enganyar i va acabar en els suburbis de l'esperança. Un bon home la va traure d'allí però només la seua lluita i dignitat de dona l'ha portat fins al present.

Jhader, per la seua banda, es va veure obligat a fugir de Buenaventura, a la qual alguns qualifiquen com la nova capital de l'horror de Colòmbia. Només una greu lesió de tíbia i peroné va truncar una carrera futbolística que semblava prometedora però van ser els paramilitars els qui aturaren les seues perspectives d'una vida digna prop de la seua llar i la seua família. Grups paramilitars que proclamaven als set vents que cobraven més quan més mataven. Després d'exiliar-se temporalment en Cali, va partir cap a Barcelona i després a València. Jhader parla sobre la guerra i la seua marxa amb enteresa. Porta mil vides a l'esquena. A València va ser retingut per la policia, traslladat al CIE de Zapadores i empresonat durant 35 dies sense més raó que la del seu color de pell, el seu accent o la seua semblança. En el trentè-quart dia li van proposar signar un informe, sense més dades. Es va negar. Era la seua expulsió del país. L'endemà el van soltar. Avui és un valencià més, dels que lluiten cada dia per tirar endavant. Com qualsevol fill de veí. Un llibre obert.