03 de septiembre de 2018
03.09.2018
Entrevista Montse Pubill

"Els soldats birmans mataven primer als rohingyas que podien liderar la comunitat"

03.09.2018 | 04:15
"Els soldats birmans mataven primer als rohingyas que podien liderar la comunitat"

Voluntària de Metges Sense Fronteres (MSF) a Bangladesh. Va començar a 2008 a treballar en els camps de refugiats en els que opera l'ONG. Des d´eixe moment, explica, té el seu «cor en MSF». Ara torna de Kutupalong-Balukhali, el camp de refugiats de Bangladesh que acull a gairebé 900.000 rohingyas que van fugir del genocidi birmà fa ara un any.

P. Què suposa que l'ONU qualifique de «neteja ètnica» i «genocidi» la crisi dels rohingyas?

R. Per a mi el tema no és que ho qualifiquen, sinó que ho castiguen. Hem vist la quantitat de persones que arribaven, en les condicions que ho feien, les històries que explicaven... Em queda claríssim que hi va haver un genocidi.

P. Ha passat un any des que l'exèrcit birmà va expulsar al 80 % dels rohingya, s'ha preocupat alguna vegada occident del genocidi?

R. No. Hi ha un gran desconeixement en l'àmbit internacional. Si parles amb la gent d'ací, et diuen que la crisi li «sona», però res més... Estem parlant d'una crisi humanitària impressionant i, hui dia, encara hi ha persones que no la coneixen, perquè surt en els mitjans d'una manera controlada, perquè els governs tampoc els donen veu... Ningú pren el compromís de dir que això és intolerable.

P. La imatge d'eixa fila quilomètrica de persones fugint de Birmània si va obrir portades, ara ja no se'ls vol sentir?

R. Són comunitats en les que els altres països no tenen cap tipus d'interés, ni econòmic, ni polític. I, desgraciadament, aquests països no veuen una dimensió humana a la crisi dels rohingyas. Una comunitat que ja estava estigmatitzada, i ara encara més. Són refugiats, sense un estatus econòmic, sense treball, que depenen completament de l'ajuda humanitària.

P. Ni Bangladesh els reconeix com a refugiats, ni Birmània com a ciutadans? De no ser per les ONG, quin seria el futur d'aquest miler de persones?

R. No tindrien cap possibilitat de rebre aliment o refugi... Si poden anar al metge és perquè s'han posat clíniques per diferents organitzacions. Si aquest treball no ho hagueren fet les ONG, no tindrien res.

P. Com qualifiquen els rohingyas la posició d'una presidenta que, sent Nobel de la Pau, ha permés el genocidi?

R. La comunitat rohingya no es pronuncia. N´hi ha que tindre en compte que gran part de la població no ha tingut accés a l'educació a Birmània. En aquest sentit que hi haja una Nobel de la Pau com a presidenta del seu país no els importa. De fet, alguns ens van explicar que els soldats birmans van entrar als poblats i mataven primer a les persones que tenien més cultura, com a professors. Persones que podien liderar la comunitat. Però també van assassinar altres adults, igual que mataven a nens i a gent gran. Després de patir això, es pronuncien per les seues necessitats, no al plà polític. Són persones que al final depenen tant de l'ajuda humanitària que no veuen un futur clar i perden l'esperança. El seu somni seria tornar a la seua llar, però ara mateix tenen molta por. No tenen garantida l'oportunitat de tornar.

P. Però el 6 de juny el Govern de Birmània va signar un acord amb les Nacions Unides per treballar en la seua repatriació, s'ha convertit en paper mullat?

R. El tema és que es treballa sobre una «teòrica» repatriació, i de fet jo he llegit documents que diverses famílies que han sigut repatriades, però les van fer tornar als camps de refugiats perquè van veure que no hi havien garanties de seguretat per a ells. Les persones no podran tornar fins que no estiga garantit que puguen fer-ho d'una manera segura i que les raons d'aquesta crisi humanitària estan solucionades. Ara no es pot dir que hi haja una solució.

P. Més de la meitat de les persones que van fugir eren menors no acompanyats.

R. I això es reflecteix. Vas passejant pel camp de refugiats i veus moltíssims xiquets. Escoltes com canten o com els estan donant classes. La mateixa comunitat rohingya intenta organitzar-se per no deixar-los sols: si hi ha alguna persona que era professor a Birmània els agrupa per donar-los classes...

P. Hi ha una major resiliència en que hi hagen més xiquets?

R. És un factor que afavoreix la resiliència, sí. Les famílies et confessen que no poden estar tot el dia plorant perquè tenen els seus fills i han d'intentar portar endavant a la seua família. I això és el que busquen: trobar la manera de sobreviure en un camp de refugiats on viuen amuntegats, on les muntanyes estan plenes de cases fetes amb canyes de bambú i amb plàstics... Són cases molt febles i amb l'arribada del monsó la majoria es destrueixen. Igual que corre el risc que tendes de campanya sanitàries es destrossen. Amb aquestes condicions també hi ha més risc que hagen epidèmies. Els xiquets no tenen el calendari de vacunes al dia, per la qual cosa quan hi ha una epidèmia, com la que es va produir de diftèria al desembre, els afecta en major mesura. De fet, va haver molts xiquets que van morir. M'agradaria que les persones que llegisquen aquesta entrevista es facen una idea de quan vulnerables són. Parlem de generacions perdudes.

P. Fa uns mesos s'advertia que 48.000 dones donaren a llum aquest any per les violacions de soldats birmans.

R. Aquest és un dels temes que ens agrada explicar. La violència sexual en aquesta crisi humanitària és evident. Són casos complicats, perquè si queden embarassades d'una violació d'un soldat birmà, que a més pertany a una religió diferent, implica un estigma dins de la seua pròpia comunitat. Fa que la dona i el xiquet siguen rebutjats. És una situació límit: és vulnerabilitat sobre vulnerabilitat. I estem parlant de dones lluitadores, que són supervivents.

P. Parla´m d´algun fet que et quedarà sempre gravat.

R. Recorde un cas d'un xiquet amb diftèria quan encara no sabíem que hi havia una epidèmia. En la situació en que va arribar als meus braços. No vam poder fer gens per ell i va morir... Aquest xiquet que ha arribat a un camp de refugiats després d'haver patit tant, es posa malalt i ni tan sols tenim les eines per tractar-ho... I et podria explicar moltes més històries... Com un adolescent que havia de cuidar al seu germà petit perquè l'exèrcit birmà havia assassinat als seus pares o la història d'un home de 70 anys que era refugiat per tercera vegada en la seua vida... En aquests casos el nivell de desesperança i de frustració és angoixant... És dur pensar que pertanyes a una comunitat contínuament agredida.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook